Sàhara, una història d'oblits i traïcions

Quan Espanya ingressà a les Nacions Unides s'obligà a sotmetre's als principis de l'organització en matèria de descolonització, tot i que els va eludir per guanyar el màxim de temps possible i mantenir les relacions de cooperació amb França i el Marroc, i no era estrany: el 1968, els espanyols havien descobert els sensacionals jaciments de fosfats de Bu Craa, una «mina d'or» per la malsana economia del règim franquista. Com que Espanya no tenia intencions de retirar-se, els saharians demanaren ajut als pobles veïns del Marroc, Algèria i Mauritània, sense preveure que, tanmateix, caurien en la més gran de les traïcions. El Sàhara Occidental fou inclòs al Comitè Especial de Descolonització de les Nacions Unides, la qual cosa va permetre iniciar el procés d'autonomia anterior a la independència. Culminada una breu fase autonòmica, quedà fixada la data del referèndum d'autodeterminació pel 1975.

Una manifestació en nom de la independència fou contestada pels espanyols, que massacraren els manifestants, entre ells el seu líder, Mohamed Sidi Brahim Basirt. Davant aquestes reaccions, els saharians preneren les armes i es disposaren a lluitar considerant que el Polisario és «l'única força política» dominant en el seu territori i que «la immensa majoria del poble desitja la independència». El 14 de novembre de 1975, un dia abans de la mort del general Franco, Espanya entregà definitivament el territori a Mauritània i al Marroc, però no finalitzà la seva presència fins el febrer següent, quan repartí l'administració del Sàhara a Mauritània i al Marroc. De fet, el Marroc havia enviat al Sàhara la «Marxa Verda», és a dir, una expedició de milers de civils que ocuparen l'antiga possessió espanyola amb crits reivindicatius. Franco agonitzava a La Paz, i el futur rei tenia poders teòrics, però no possibilitats, per fer front a la situació.

Mauritània, per la seva banda, llançà des del sud el seu exèrcit, en un acord per repertir-se el territori. La invasió provocà la fugida massiva de la població civil sahariana, que va ser atacada amb napalm i fòsfor blanc. Els refugiats saharians s'establiren a campaments de la desèrtica regió de Tinduf (Alger), que els va oferir ajut i acollida. El nou règim espanyol tenia prou maldecaps per anar a pensar en la seva antiga colònia, i el Sàhara va ser oblidat ben aviat. Espanya havia abandonat la seva «província» als afanys expansionistes del rei Hassan II i a la debilitat de Mauritània, que acabaria renunciant a la seva part de territori. A partir d'aquell moment s'inicià l'èxode silenciòs de milers de saharians a Algèria i la immigració de molts més marroquins cap al Sàhara occidental. Tot això complicaria qualsevol procés de resolució del conflicte.

Després de 16 anys en guerra entre les tropes marroquines i el Front Polisario, el Pla de Pau de les Nacions Unides pel Sàhara Occidental fou adoptat (1991) i es va crear una comissió especial per al procés (Minurso), encarregada de controlar l'alto al foc des de llavors. Moltes han estat les vegades en les quals s'ha hagut de retardar la data del referèndum per irregularitats en els processos d'identificació dels votants. A la fi, després d'acords i processos, el Consell de Seguretat proposà la data per al 31 de juliol del 2000. Però un cop més la data del referèndum va haver d'ajornar-se. Durant el 2001, l'enviat del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, James A. Baker III, s'ha estat entrevistant amb diversos funcionaris marroquins, per aconseguir convèncer-los de la cessió i transferència dels seus poders al Sàhara, i amb el president Bouteflika, per estudiar un projecte sobre l'estatut del Sàhara Occidental, que les autoritats prometeren estudiar i que posteriorment consideraren posseïdor de certes diferències i desequilibris.

Pel mes de maig, l'enviat s'entrevistà a Tindof amb el secretari general del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz, amb qui va examinar el projecte. La resposta d'Abdelaziz fou clara i concisa: tot el que no fos la independència equivaldria a la integració al Marroc, i no estaven disposats a considerar ni debatre la proposta. Els mateixos dies, el coordinador del Front Polisario amb la Minurso, Enhamed Khaddad, va entregar unes cartes a les autoritats de l'ONU dirigides a superar els obstacles que impedien l'aplicació del pla d'arranjament. Actualment es viu una forta incertesa i angoixa perquè els acords no es compleixen "com la suspensió de la construcció d'una mena de carretera que fes de frontera", i la població civil està cada cop més afectada. A més del refugiats, s'han d'afegir els més de 1.400 presoners de guerra al Marroc que duen detinguts més de vint anys.

En aquests darrers dies, el president de Zàmbia i nou president de l'Organització de la Unitat Africana, Frederick Chiluba, ha declarat en el seu discurs d'obertura: «Des de fa gairebé quatre decennis, des de 1963, el continent africà s'ha alliberat, amb excepció de la República Àrab Sahariana Democràtica. El nostre desig és veure com es fa realitat, el més abans possible l'autodeterminació de la RASD, d'acord amb el pla d'arranjament de les Nacions Unides de 1991». El nou president va concloure: «Així, tots els africans podran gaudir de la llibertat». La reunió va confirmar el suport d'Àfrica a la causa del poble saharià per ser justa i reiterà la validesa del Pla de Pau, com també la necessitat de realitzar el referèndum per la seva autodeterminació.

Tot i ara tenir el suport de l'OUA (a la qual el Marroc no hi pertany), la situació actual és molt dolenta. El Marroc i el Sàhara continuen sense posar-se d'acord quant al padró i al referèndum, a hores d'ara encara no s'ha dut a terme. A partir d'aquesta situació l'ONU ha pres una resolució: establir una autonomia sahariana a dins del Marroc. Com era d'esperar, el poble ha rebutjat la possible i injusta solució i reiteren l'organització d'un referèndum. Mentrestant, la població es troba cada dia pitjor, agrupada en tendes de campanya al desert algerià com el campament de la Hamada, on la gent passa gana. L'ajuda occidental no arriba als campaments, l'ONU la bloqueja i es queda en el Marroc. Per pal·liar la fam, el Govern balear ha destinat una part dels fons mallorquins: fa dues setmnes hi va enviar un carregament d'ajuda amb els aliments de primera necessitat.