Lucia Graves, filla del mític escriptor Robert Graves, acaba de
presentar la traducció al castellà (feta per ella mateixa) del seu
darrer treball Mujer desconocida. El llibre, que aviat tindrà una
versió catalana, Una dona desconeguda, és un relat autobiogràfic de
la vida de l'escriptora a Espanya. Diari de Balears va parlar amb
ella sobre aquesta experiència.
"Si haguéssiu de definir aquest treball, què
diríeu?
"Crec que és un llibre testimoni, és autobiogràfic i a la vegada un
testimoni social que no pretén ser un estudi seriós. He recollit
les veus de la gent que m'ha envoltat.
"Com vàreu tenir la idea de recrear aquesta etapa de la
vostra vida?
"La veritat és que ja feia estona que volia fer alguna cosa sobre
la meva vida aquí, i de fet el llibre és un encàrrec. Jo ja fa un
temps que no visc aquí i la distància, geogràfica i temporal m'ha
donat una perspectiva diferent. De fet, l'edició anglesa ha estat
molt ben acollida. Supòs que ha estat perquè ha fet cas al meu pare
i he escrit sobre allò que coneixia.
"Fins a quin punt la gent que apareix a la vostra història és
real o està passada pel sedàs del record?
"La gent és cent per cent real. El que realment compta de la gent
és qui són, i no com es diuen, per això els he canviat els noms, i
en fer-ho han cobrat tots una personalitat molt marcada. De tota
manera, el resultat és la visió que tenia d'ells però des del punt
de vista de la meva experiència actual.
"És evident que les dones són les protagonistes absolutes del
llibre.
"Sí, però la raó és molt més senzilla del que pot parèixer. En ser
jo una dona, amb qui m'he relacionat més, a tots els nivells, és
amb dones i són elles les que han influït més a la meva vida.
"La narració segueix una estructura temporal lògica, basada
en el flash-back, no?
"Sí, la història comença en un moment d'angoixa, de preocupació que
és molt propici pel record. Després, l'estructura és més o menys
cronològica, la meva infantesa a Mallorca, la meva joventut a
Madrid i Oxford, on amb la distància vaig començar a prendre
consciència del que estava passat a Espanya, i la meva darrera
etapa a Barcelona, més madura i perfectament integrada a la
societat espanyola, com una ciutadana més.
"Què és el que més enyorau de quan vivíeu aquí?
"El silenci de Deià. És una cosa molt difícil d'explicar, un
silenci musical, una presència a l'aire.
"Ha tingut una gran influència en vós com a escriptora la
figura del vostre pare?
"He heretat d'ell una concepció de l'escriptura, una reverècia per
la llengua, trobar el mot just, sense ornaments, la paraula com a
vehicle pur. Però jo som d'una altra generació, d'un altre sexe i
tenc unes altres experiències.
"Tornareu algun cop a viure aquí?
"És possible, no estaria malament fer-ho, de fet no l'he deixada
mai del tot. Jo hi tenc una casa i es pot dir que tenc un peu a
Mallorca.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.