Viatge de retorn a «La posada de la núvia»

És aquesta la invitació que l'escriptor Llorenç Moyà adreçava, no exempta d'ironies ni d'honors, «A la Majestat Imperial del Cèsar», Napoleó Bonaparte. El convidava a «La posada de la núvia», la seva pròpia llar, casal senyorial conservat de generació en generació al bell mig de Binissalem.

Tota l'esplendor d'un palau que concentrava, entre arcs, parets i sales, la memòria de segles, fou evocada i descrita amb la ironia d'exaltació rimbombant a La posada de la núvia, el poemari en què Moyà cantà al seu casal, «resum i cúmul de totes les maisons binissalemeres i de llurs races, votades a l'extermini, s'aixeca engrunat i quasi heroic perquè algú elevi un cant a la seva tragèdia».

Les paraules de Moyà en el pròleg del volum són indicatives del motiu que l'empenyé envers l'obra: el casal senyorial era, en aquell moment, el testimoni d'una decadència múltiple, referida tant a la pseudoaristocràcia local com a les estètiques artístiques ja ràncies que presidien la seva pròpia llar.

Aquesta decadència, emperò, és avui salvada, bescanviada en esplendor de recuperació. Ho han fet possible les tasques de rehabilitació del casal, necessàries per salvar l'edifici del seu estat de summa degradació.

La rehabilitació ha permès la recuperació d'elements molt significatius que testimonien l'antiguitat d'un palau erigit, molt probablement, entorn del segle XV. L'arc gòtic que presideix la planta baixa, element bàsic en la datació de la casa, conviu amb els testimonis de diverses reformes del casal amb el pas de les dècades, sempre atentes a l'estètica de cada època.

Tanmateix, malgrat que els elements arquitectònics de can Gelabert siguin més que destacables, allò que resulta especialment singular són els frescs que vesteixen, de cap a peus, les cambres pompeianes de la primera planta. També documentades com a part essencial de la «pagesa Malmaison» descrita a La posada de la núvia, les cambres són avui el tiquet d'entrada a un món sumptuós que remunta segles.