Una lluita dura i sacrificada per la independència

Fa tan sols quinze mesos aquest escrutini era impensable, a causa que el general Suharto, qui decidí la invasió de l'excolònia portuguesa el desembre del 1975 i la seva annexió un any més tard, continuava en el poder.

El terror dels timoresos en aqueixos dies de desembre del 1975, un any abans que Indonèsia convertís Timor Oriental en la seva 27a província, va fer que es formàs una resistència ben decidida a recobrar la seva independència.

Timor Oriental havia estat envaït el 1642 per Portugal, mentre que Holanda colonitzava la resta de l'arxipèlag. Amb la revolució dels Clavells a Lisboa, les colònies portugueses recobraren sobtadament la seva independència. Però, als deu dies de proclamar una República democràtica de Timor Oriental, el 7 de desembre de 1975, aquest petit territori de l'arxipèlag de la Sonda fou envaït per l'Exèrcit indonesi.

Des de llavors, entre guerrilles, massacres i repressió, la situació semblava estancada. En els darrers 20 anys, la repressió i la fam han causat 200.000 morts (d'una població de 800.000 persones), segons els càlculs de fonts humanitàries i religioses.

Els timoresos hagueren d'esperar el maig del 1998, és a dir, la caiguda del general Suharto i l'elecció de Josuf Habibie, per tornar a tenir algunes esperances. Aquest darrer, després de les nombroses pressions timoreses i internacionals "l'octubre del 1996, l'atribució del premi Nobel de la Pau a monsenyor Carlos Felipe Ximenes Belo, bisbe de Dili, i al representant de la resistència timoresa a l'exili, José Ramos Horta, tragué Timor Oriental de l'oblit", deixà entreveure la possibilitat d'una independència del territori.

El 5 de maig passat, Indonèsia i Portugal firmaren, sota els auspicis de l'ONU, un acord que obria la via a la independència de Timor Oriental i programava una votació sobre l'autodeterminació per al mes d'agost del 1999. A pesar de les nombroses campanyes d'intimidació duites a terme per les milícies proindonèsies, que sembren el terror aprofitant la passivitat de les forces indonèsies, l'altíssima participació, gairebé del 99%, de la població va fer que el final d'una ocupació violenta i discriminatòria dels indígenes fos l'opció escollida.

No obstant això, les modalitats d'aquest escrutini aparegueren ràpidament una mica retorçades, ja que no se sap quan serà efectiva la independència i, sobretot, a quin preu. Aquesta preocupació es deu en particular al fet que l'ONU, perquè Djakarta mantingués les aparences, acceptà que el seu Exèrcit i la seva Policia s'encarregassin de la seguretat en el territori, quan mai no en reconegué l'annexió i quan la resistència est-timoresa insistí perquè l'ONU enviàs cascs blaus armats al territori.

D'altra banda, l'ONU digué que el seu acord perquè la independència sigui possible només és vàlid si el Parlament indonesi ratifica el resultat de la consulta, que és d'un 78 per cent dels votants a favor de la independència. De manera que, ara, l'ONU es veu obligada a retirar el seu personal de Timor Oriental, a causa de la violència de les milícies proindonèsies que la Policia no pot o no vol controlar.

Malgrat això, a pesar de l'augment de la violència, les Nacions Unides afirmaren que no enviaran una força de pau a l'excolònia portuguesa, llevat que el Govern indonesi ho permeti amb tan sols els vots a favor de tres dels cinc membres del Consell de Seguretat (Estats Units, Regne Unit, França, Xina i Rússia).

De manera que les milícies antiindependentistes podran, sense problemes, continuar les seves amenaces de sumir Timor Oriental en un bany de sang si el resultat de l'escrutini era favorable a una independència, com així ha estat.