La galeria Pelaires farà trenta anys el 1999. Es tot un rècord
per a una indústria cultural mallorquina, sobretot si es té en
compte que en els seus inicis l'opció que presentava no era la més
còmoda en la nostra societat. Així que ara no vindrà ningú a
discutir a Josep Pinya l'autoritat i l'experiència per parlar de
segons què.
Fa dos anys en una entrevista se'm queixava que les institucions
de les balears no es prenguessin la promoció exterior de la
pintura, si més no, com la de les patates de sa Pobla. Ho deia amb
tot el respecte per als populars tubercles i amb la intenció de
deixar clar que l'art podia ser de moltes de coses, però que, des
de qualsevol punt de vista que se'l consideràs ningú no podia
oblidar la seva dimensió econòmica.
Sempre ha estat així i aquí no s'ho han volgut creure mai. Per
això, els pintors que aconsegueixen projecció internacional
(Barceló, per exemple) ho fan a través de galeristes de països amb
una idea una mica menys «idealista» de l'recepció artística. A
Mallorca, assumir que els artistes i els escriptors (la matèria
primera) necessiten intermediaris forts perquè el seu treball
tengui la màxima difusió possible, costa. Costa als artistes, als
escriptors, als intermediaris i als consellers de Cultura, tots
ells sovint immersos en nebuloses més pròpies de
l'underground o de la contracultura més militant.
Per tot això no m'ha estranyat que hagi estat el conseller de
les patates i no el dels ideals qui, a la fi, hagi concedit al
gremi d'Editors l'estatut de corporació industrial i hagi obrat en
conseqüència donant-los una subvenció per a la promoció exterior
dels seus productes.
Enhorabona, doncs, "i, s'ho cregui senyor, ben sinzera" al molt
honorable Josep Joan Cardona per liderar aquest canvi de
mentalitat. No seré jo qui faci acudits fàcils sobre un conseller
d'Agricultura que es preocupa pels editors mallorquins i un de
Cultura que s'ocupa dels cavalls.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.