El reciclatge dels residus urbans és una part principal de la transformació cap a l’economia circular. Un indicador rellevant és la taxa de reciclatge de residus urbans.: mesura la proporció de residus municipals reciclats en la generació total de residus municipals i inclou el reciclatge de materials, el compostatge i la digestió anaeròbica. A causa de la seva composició heterogènia, la gestió adequada dels residus municipals és un repte que determina el grau d’adequació als requeriments de l’economia circular. La taxa de reciclatge dels residus municipals proporciona una bona indicació de la qualitat del sistema global de gestió de residus.
Els objectius europeus de reciclatge dels residus municipals se situen al 50% per a l’any 2020 i al 65% per a l’any 2030, tot obligant alhora una reducció dels abocaments fins a un màxim del 10%. Espanya està molt lluny de l’objectiu europeu, ja que va incomplir l’objectiu intermedi del 2020 situant-se clarament, així, per sota de la mitjana europea, amb un 36,4% contra un 47,8% de mitjana de reciclatge dels 27 països de la Unió Europea (UE) per al 2020. A més, la ràtio d’abocaments se situa en el 51%. Amb aquest incompliment, doncs, l’Estat espanyol s’exposa a sancions i, de fet, ja ha estat denunciada a la Comissió Europea per 16 organitzacions ecologistes i socials. Malauradament, Espanya està a la capçalera dels països amb més infraccions ambientals (vegeu la notícia).
Però no només això. Fa anys que gairebé no avança en el camí marcat per la UE. Fins a l’inici de la crisi financera del 2008, anava seguint la senda de la UE, però des d’aleshores gairebé s’ha estancat i ha perdut el tren europeu. Mentre la majoria dels països europeus continuaven la seva millora malgrat la crisi, Espanya perdia una bona part del camí recorregut i només a partir del 2011 comença una lenta recuperació que no li permet seguir el ritme europeu.
Font: Eurostat. Gràfic: elaboració pròpia.
Llegenda (d’esquerra a dreta): Unió Europea dels 27 països (EU27) i Estat espanyol (ES).
En el gràfic següent es pot obtenir una radiografia de la situació per comunitats autònomes (CC.AA.) que permet valorar les diverses formes de tractament dels residus en funció del seu grau de reciclatge. La millor forma d’afavorir el reciclatge és la recollida separada dels residus, després vindrien la recuperació de materials i el compostatge. El compostatge és un procés biològic que, sota condicions de ventilació, humitat i temperatura controlades, transforma els residus orgànics degradables en un material estable i higienitzat anomenat compost, que es pot utilitzar com a material orgànic. Aquest tractament afavoreix el retorn de la matèria orgànica al sòl i la seva reinserció als cicles naturals.
Només aquestes tres formes de reciclatge ara esmentades es poden considerar formes vàlides, en diferents graus, de reciclatge. Els tractaments basats en la incineració o els abocaments no es poden considerar de cap manera reciclatge. Les CC.AA. estan ordenades de menor a major recurs a la incineració i als abocaments.
Font: Memoria anual 2019, Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico. Gràfic: elaboració pròpia.
Llegenda (d’esquerra a dreta): La Rioja (Rio), Catalunya (Cat), València (Val), Extremadura (Ext), Navarra (Nav), Euskadi (Eus), Castella – La Manxa (CLM), Castella i Lleó (CIL), Cantàbria (Ctn), Andalusia (And), Canàries (Can), Múrcia (Mur), Aragó (Ara), Madrid (Mad), les Balears (Bal), Galícia (Gal) i Astúries (Ast).
En allò que afecta l’Euroregió Mediterrània, Catalunya i València són la segona i tercera comunitats que menys recorren a la incineració i l’abocament (color blau cel del gràfic). Contràriament, les Balears necessiten millorar.
Euskadi, amb un 38,1% del total dels residus, Navarra i Catalunya, ambdues amb un 25%, són les comunitats on es du a terme en major grau la recollida separada dels residus (color blau intens), que és la forma òptima de reciclatge. El gran repte de la recollida selectiva dels residus es troba especialment en les ciutats, on és més difícil organitzar les formes més eficients com són la recollida selectiva porta a porta, la qual es pot combinar amb rebaixes de les taxes d’escombraries a través de diferents sistemes tecnològics.
L’endarreriment espanyol pel que fa al reciclatge ha obligat que la tramitació de la llei estatal de residus i sòl incorpori, entre altres mesures, algunes de les accions que expliquen part de la relativa millor posició de Catalunya. És el cas del cànon autonòmic de residus que s’aplica sobre els residus que es porten als abocadors. Aquest cànon s'estendrà per tot l'Estat espanyol amb una particularitat important: a l’incorporar-se a la llei estatal, Catalunya perdrà el dret a legislar sobre aquest cànon i, per tant, una part del seu marge d’actuació. I, a més, i a causa de la llei espanyola, Catalunya ja no podrà mantenir l’obligatorietat de destinar la recaptació a la millora de les infraestructures de gestió de residus. Al cap i a la fi, la recentralització, en un sentit negatiu, sembla l’única mesura que es capaç d’elaborar l’Estat espanyol quan s’enfronta a diferents graus de resposta autonòmics a un mateix problema mentre penalitza aquells que ja ho van raonablement bé per iniciativa pròpia.
Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.
