Si bé al parlar de l’educació comentàvem que un sistema educatiu no s’assolia només amb un finançament suficient, si no que hi intervenien altres factors igualment importants, això ja no és tan cert en el cas del sistema sanitari.
Un sistema nacional de salut públic i d’abast universal és car. És molt intensiu –necessita gran quantitat de recursos– tant en capital humà com físic. Hi intervenen gran quantitat de persones especialment qualificades i, molt especialment, equipament que és cada vegada millor però també més car. Un finançament adequat es una condició indispensable (encara que no suficient) per disposar d’un sistema sanitari públic de qualitat.
Espanya és un dels països de la UE on pitjor finançada està la sanitat, si més no quan es compara amb els països del cor d’Europa. Certament hi ha altres països europeus més petits o de més recent incorporació on la despesa per habitant és encara inferior, però cap d’ells correspon als països centrals europeus.
Certament, els sistemes de gestió i finançament de la salut són diferents entre els països. En molts existeixen sistemes de copagament obligatori, però aquí estem comparant l’esforç que paguem entre tots per disposar d’un sistema sanitari a l’abast de tothom amb independència de la seva situació socioeconòmica. I la conclusió és que encara hi ha molt de recorregut per fer, i encara més després de l’impacte de la Covid-19, en què s’ha demostrat que és més necessari que mai un sistema sanitari públic fort i ben finançat.
Ja hem vist com les comunitats autònomes van haver de suportar el gruix dels ajustos motivats per la primera crisi econòmica iniciada el 2008, i com aquests van afectar la despesa en serveis públics fonamentals (educació, salut i assistència social). A la sanitat (que és principalment gestionada per les autonomies), com en altres àmbits, es varen produir unes retallades intenses entre el 2010 i el 2013. De fet, encara no s’han recuperat els nivells de despesa previs a la primera crisi i encara s’arrosseguen les seqüeles en forma de reivindicacions insatisfetes dels professionals públics de la salut. I ara s’hi afegeix tota la problemàtica causada per la pandèmia.
Malgrat que el sistema de finançament està suposadament dissenyat per garantir un mateix nivell de serveis bàsics entre les diferents comunitats, observarem les profundes diferències de finançament que es produeixen entre les diferents comunitats autònomes espanyoles.
D’una banda, les comunitats de l’Euroregió, és a dir, les Illes Balears, País Valencià i Catalunya, han anat convergint progressivament a partir de l’inici de la recuperació després de la crisi del 2008. Tot i així, s’han mantingut per sota de la mitjana estatal. Fins aleshores, en general, les Balears i València havien estat per sota de la mitjana estatal i de Catalunya, excepte les Balears, on durant un parell d’anys es va fer un esforç molt important que es va estroncar quan varen arribar les retallades imposades. Fins al 2016, hi ha una petita diferència on les Illes apareixen lleugerament per sota de València i Catalunya, en part justificable per tenir una població de les més joves d’Espanya (la segona més jove després de Múrcia i sense comptar Ceuta i Melilla), a causa de la immigració. Ara caldrà veure com ha evolucionat tot plegat els darrers 5 anys.
Ara bé, les diferències entre comunitats millor i pitjor finançades en sanitat continua sent abismal. Concretament, i al 2016 (darrera data amb dades en el moment de la publicació del llibre), hi havia 492 € de diferència entre la millor finançada (País Basc) i la pitjor (Andalusia).
D’una banda, en el bloc de les millor finançades hi ha una comunitat foral, Euskadi, mentre que Navarra és la quarta. Totes dues, gràcies al seu règim especial, poden oferir als seus ciutadans una sanitat pública molt millor finançada. També hi ha Extremadura, regió molt beneficiada pel repartiment del finançament autonòmic, i Astúries, la comunitat més envellida d’Espanya.
En el bloc de les pitjors finançades veiem en primer lloc a Andalusia, des de fa anys a la cua del finançament sanitari, si bé és després de Balears la que té una població menys envellida. Madrid, malgrat disposar del PIB per habitant més alt, uneix la seva condició d’estar entre les de pitjor finançament global al fet que també sembla haver mostrat una especial obsessió política en aparèixer com la comunitat amb menor pressió fiscal de l’Estat i perquè, a més, no ha seguit el camí d’endeutament per compensar les retallades imposades que sí han seguit altres comunitats (Catalunya i València entre elles).
Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.
