Dins de la importància general de la inversió com a principal element de l’impuls econòmic, la inversió pública té un paper fonamental, atès que es dirigeix a aquelles accions o obres públiques que pel seu volum o per no tenir una rendibilitat privada clara, el sector públic les ha de dur a terme. L’Estat és el responsable principal de l’impuls de les infraestructures, obres públiques i projectes que no sempre es poden justificar des del punt de vista individual d’un empresari, però que tenen una rendibilitat social i econòmica inqüestionable. És impensable cap progrés econòmic en un país si aquest no gaudeix de bons hospitals, centres educatius, vies ràpides, xarxa ferroviària i comunicacions eficients.

D’altra banda, la inversió pública és especialment necessària en moments en què l’activitat econòmica privada tendeix a alentir-se o a baixar, com va succeir als anys 2008-2013 amb la profunda recessió viscuda i com ja està passant ara amb la nova crisi econòmica, social i sanitària causada per la pandèmia a partir del 2019. És a dir, és necessari que tingui un caràcter marcadament anticíclic per poder compensar, si més no en part, la disminució de l’activitat econòmica. Però per poder actuar d’aquesta manera cal tenir unes finances públiques sanejades, cosa que, evidentment, no va succeir en el cas espanyol, com veurem a continuació.

El comportament de la inversió pública de l’Estat espanyol ha estat clarament diferent respecte el que han tingut la majoria de països de la Unió Europea (UE). Tot i l’especial necessitat de la inversió pública en moments de recessió, Espanya, després d’Irlanda, ha estat el país de la UE on més va baixar la inversió pública del 2008 al 2013. Actualment és el 3r país dels 28 amb menys inversió pública en relació amb el PIB. Aquest comportament contrasta amb el de la majoria dels països del centre i nord d’Europa, que varen mantenir, i en alguns casos augmentar, el pes de la seva inversió pública sobre el PIB (Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Bèlgica...). En tot cas, la mitjana europea va presentar una suau disminució durant el període. En el cas espanyol la baixada va ser senzillament dramàtica. I, el que és pitjor, no s’ha recuperat després de la primera crisi.

És indubtable que aquestes retallades, juntament amb les de la resta de despesa pública, varen contribuir a la duresa de la recessió. La inversió pública, juntament amb la despesa autonòmica i municipal en benestar (educació i salut), ha estat també l’altra gran perdedora de la crisi del 2008, i ho continua essent.

La inversió pública espanyola històricament no ha suposat augments del PIB a llarg termini

Com es deia al principi, la inversió pública normalment implica uns efectes positius sobre el creixement de l’economia a llarg termini. Però els experts també adverteixen que perquè això sigui així els projectes d’inversió s’han de seleccionar acuradament vigilant que siguin eficients i productius i impulsin la productivitat del capital. Si no es així, a llarg termini poden arribar a produir impactes negatius. Desgraciadament, sembla que sigui el cas espanyol.

Al febrer del 2017 un estudi d’experts del Banc Central Europeu va analitzar els efectes de la inversió pública sobre el creixement a llarg termini (vegeu Jasper de Jong, Marien Ferdinandusse, Josip Funda, Igor Vetlov: The effect of public investment in Europe: a model-based assessment, European Central Bank, col·lecció “Working Paper Series”, no. 2021, febrer del 2017). Ho feia analitzant dues etapes: del 1960 fins al 2007 i del 1960 fins al 2013 amb l’objectiu de veure si l’impacte de la crisi i les retallades d’inversió pública havien suposat una millora en la selecció dels projectes. En aquest sentit els resultats no eren molt esperançadors. Però també serveix per veure com a la immensa majoria de països europeus s’acompleix la següent premissa bàsica: la inversió pública té efectes positius a llarg termini sobre el creixement en tots els països, però amb dues excepcions: Espanya i Itàlia. A Espanya es produeix l’efecte contrari: la inversió pública no només no estimula el creixement de l’economia sinó que l’alenteix. És l’únic país europeu dels estudiats on es produeix aquest estrany efecte, juntament amb Itàlia, i és on es produeix amb major intensitat.

Els autors no analitzen les causes concretes d’aquests resultats pel cas espanyol. Es limiten a comparar els resultats, però no sembla difícil imaginar que la raó bàsica és la forma de com s’afronta la inversió pública a Espanya, en què es pot constatar una manca total de racionalitat econòmica.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.