La productivitat relaciona el valor generat amb els recursos empleats. Als efectes d’aquest apartat, considerem que la productivitat és la mesura del valor per unitat treballada o empleada en la producció. Es pot estimar tant en relació amb les persones ocupades com amb les hores treballades.

La productivitat és la base del benestar econòmic de les persones. Si una economia no genera valor, no pot retribuir adequadament ni els seus treballadors, ni els empresaris o els propietaris del capital, com tampoc es poden pagar impostos per sostenir l’estat del benestar. El grau de productivitat que genera una economia és la que marca la capacitat per després distribuir el valor generat entre els diferents partícips d’una societat.

Ara bé, la productivitat no garanteix el benestar. És una condició necessària però no suficient. El benestar econòmic passa tant per una productivitat adequada com per una distribució equitativa de les rendes generades amb aquella productivitat. Un exemple d’això el tenim amb el que va succeir durant els anys de crisi.

El model econòmic de creixement a Espanya

Reflectir la història de la productivitat a Espanya és reflectir la forma en com ha crescut l’economia espanyola.

Als anys 80 del segle passat, i després de la important crisi econòmica viscuda durant la transició i amb la reconversió industrial en ple curs, Espanya partia d’una productivitat relativament similar a la dels 7 països occidentals més significatius (G7) assolida al preu d’un atur que va arribar al seu màxim d’un 22% el 1985. Aquesta productivitat va seguir aproximadament la marxa dels països de l’entorn fins gairebé finals dels anys 90. A partir d’aquell moment ha tingut tres fases ben definides: 1) durant l’etapa del boom creditici i immobiliari (1998-2008), la productivitat romania estancada, mentre que la dels països del G7, de la Zona euro i la Unió Europea (UE) continuava progressant; 2) durant la crisi (2008-2013) es produeix una important pujada de la productivitat a Espanya que permet una certa aproximació a la de la resta de països a costa de l’expulsió de milions de persones del mercat de treball (novament les taxes d’atur es disparen des del 8,6% el 2007 fins al 25,8% el 2013); i 3) a l’etapa de la recuperació (a partir del 2014) la productivitat puja tant al G7, a la Zona euro i a la UE com a Espanya, però amb una certa tendència a separar-se, ja que creixia més el G7, la Zona euro i la UE que no pas a Espanya, i tot això en paral·lel a la recuperació de l’atur.

Aquesta evolució ens diu molt sobre la forma en què Espanya ha fonamentat el seu creixement en els darrers 20 anys. Que la productivitat es quedés estancada durant l’etapa del boom immobiliari mentre la dels nostres veïns continuava la seva progressió indica que el creixement es va assolir a base de la creació de llocs de treball precaris, mal remunerats i focalitzant aquest creixement en activitats de poc valor afegit (com per exemple, la construcció fins l’esclat de la crisi, el turisme o els serveis que requereixen personal poc qualificat). A la vegada aquests llocs de treball precaris, mal remunerats i basats en activitats de baix valor afegit es varen poder cobrir gràcies, principalment, a l’entrada massiva d’immigració poc qualificada. I tot això ha sigut perfectament compatible amb un atur estructural sense comparació possible amb els països de l’entorn, fins i tot en els moments més àlgids del cicle, en què no va arribar a baixar del 8%, però que en quatre de cada 10 anys va ser superior al 20%.

Evidentment, així no és possible augmentar ni la prosperitat ni el benestar. No és possible perquè, com dèiem al principi, la productivitat és la base en la qual es fonamenta el benestar d’una societat. És la clau de volta de la capacitat de les persones per dur una vida decent i de la sostenibilitat del sistema de benestar, el qual està seriosament amenaçat si aquesta situació no es reverteix.

La productivitat de les regions espanyoles

Quan passem a analitzar la productivitat per regions, el resultat és similar al vist en altres ocasions. Es produeix una gran disparitat entre totes les comunitats autònomes, amb unes (poques) de destacades per sobre de les altres. Només les quatre regions habituals (Madrid, Euskadi, Navarra i Catalunya) mantenen uns nivells de productivitat clarament destacats per sobre de la mitjana espanyola, però notòriament inferiors als estàndards dels països amb els que ens comparem habitualment.

La raó d’aquestes disparitats, un cop més, s’han de buscar en les diferències de models productius de cadascuna d’elles. Madrid destaca gràcies a la seva economia d’alta concentració de serveis d’alt valor afegit. País Basc, Navarra i Catalunya sobresurten per la importància de la seva indústria, si bé en el cas català el model és molt més híbrid en combinar tant la indústria com els serveis.

Al seu torn, València presenta també un model híbrid però menys productiu, principalment per la menor productivitat de la seva indústria i la major importància de les activitats com la hostaleria o la construcció. Les Balears, amb el predomini del turisme, està totalment condicionada per aquesta activitat.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.