L’Administració pública és un sector on la presència del treball és més intensa i, de forma indirecta, permet inferir el millor o pitjor finançament d’un territori, especialment tenint en compte que el gruix de les competències comunes a totes les comunitats autònomes (CC.AA.) (sanitat, educació i serveis socials) són altament intensives en personal.

Observant la distribució del personal al servei de les CC.AA. en relació amb la població total per l’any 2018 també inferim, amb matisos, la desigual distribució dels recursos segons els diferents territoris. En el gràfic següent podem observar aquesta proporció. Les diferències són realment significatives.

A l’hora de valorar aquesta proporció també s’han de tenir en compte el diferent grau de competències assumides. A diferència de la majoria de comunitats autònomes, Catalunya, Euskadi i Navarra tenen competències de seguretat assumides i, per tant, sostenen uns cossos de seguretat que no sostenen la resta d’autonomies. També cal tenir en compte que Extremadura, Castella – la Manxa, Castella i Lleó, Illes Balears i Múrcia no tenen assumides competències d’administració de Justícia.

Deixant de banda els casos extrems, Ceuta i Melilla, on treballa fonamentalment personal de l’Administració central de l’Estat, tenim el cas d’Extremadura, on els empleats autonòmics representen el 16,3% de la població assalariada total enfront d’una mitjana del 8,1%, tot i no gaudir de totes les competències. Les comunitats del nord-oest i centre (Astúries, Cantàbria, les dues Castelles i Galícia) apareixen també amb proporcions clarament superiors a la mitjana.

Per la banda contrària, Catalunya, València i les Balears apareixen netament destacades per sota de la mitjana. Amb l’afegit, en el cas català, de comptar entre el seu personal els més de 16.000 Mossos d’Esquadra. Madrid també apareix amb una Administració austera, no tant perquè no hi hagi funcionaris o assalariats públics, sinó perquè la importància de la resta d’assalariats (sector privat) l’absorbeix amb escreix.

És interessant de veure també com incideix la presència de la resta d’empleats públics (ajuntaments, Estat, universitats, etc.). D’aquesta manera veiem el conjunt de la població assalariada que depèn d’un salari públic. Sense gaires variacions (a banda de les de Ceuta i Melilla, ja comentades), observaríem com hi ha regions on la importància de l’assalariat públic és fonamental per l’equilibri de la regió: és novament el cas d’Extremadura, on els assalariats públics suposen el 31% del total; de fet, també es repeteixen les mateixes comunitats de les que es parlava més amunt en analitzar els empleats autonòmics.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.