El sistema de finançament autonòmic no només pateix els problemes d’equitat, com es va veure en l’apartat anterior, sinó que des del seu mateix origen l’any 2009 ja va ser dissenyat amb una insuficiència global dels recursos que es posaven a disposició de les comunitats autònomes (CC.AA) per atendre les necessitats bàsiques transferides.
Així ho denuncià l’informe dels experts a les Corts Valencianes el desembre del 2017. Ja des del primer moment, el sistema de finançament es va dissenyar sense tenir en compte les caigudes en la recaptació d’impostos provocades per la crisi iniciada el 2008 que ja en aquell moment s’albirava i que ja no varen ser tingudes en compte en els Pressupostos Generals de l’Estat del 2008 i del 2009. Aquest fet va produir una insuficiència crònica dels recursos d’acord amb les necessitats.
La conseqüència pràctica de tot plegat l’hem pogut veure durant aquests anys. En el seu conjunt, les CC.AA. han patit dèficits pressupostaris molt accentuats durant la darrera dècada, dels quals tot just fins fa poc començaven a sortir-ne però que amb la nova crisi econòmica propiciada per la pandèmia segur que tornaran a patir-ne els estralls perquè s’hauran de fer nous ajustos després d’una nova tongada d’endeutament.
I és que tots aquests dèficits s’han anat acumulant en forma de deute. Abans de la Covid-19, el deute autonòmic va augmentar fins al març del 2019 una mitjana de 17,7 punts del PIB, però la festa ha anat diferent segons el barri. Vegem-ho en el gràfic que ens acompanya.
El súmmum del desvergonyiment arribà amb la creació i posterior recurs al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) així com altres mecanismes de finançament extraordinari. La insuficiència de recursos va tancar l’accés als mercats de deute de gairebé totes les autonomies, amb l’excepció de les forals, que han estat les úniques que no l’han necessitat en cap moment. En lloc de solucionar el problema de base, que era l’infrafinançament, es va articular el FLA així com altres mecanismes de finançament (Fons de Facilitat Financera), com un sistema de préstecs per aquelles autonomies que no podien atendre les necessitats que es derivaven de les seves funcions cap als ciutadans i per raó del tancament dels mercats. Així, el FLA va esdevenir l’única font de finançament de la majoria de les CC.AA. L’adhesió al FLA implica l’assumpció total del control de la despeses i l’endeutament de les CC.AA. fins l’extrem que els pagaments eren autoritzats directament pel Ministerio. Es va aprofitar mediàticament per culpabilitzar les comunitats (i concretament a algunes) com a dilapidadores pels seus dèficits i l’inevitable recurs a l’endeutament que comportaven. Amb els anys, pràcticament totes les autonomies han esdevingut principals deutores de l’Estat pel FLA i els altres mecanismes de finançament fins el punt que, el 2019, el 59,4% del deute de les CC.AA. (62,4% sense incloure el deute de Navarra i Euskadi) és en mans de l’Estat.
Catalunya, València i les Balears deuen al conjunt de l’Estat un 74,4%, 82,9% i un 69,7% del seu deute total, respectivament (dades corresponents al segon trimestre del 2019).
Els tres territoris de l’Euroregió Mediterrània –València, Catalunya i les Balears–, per aquest ordre, han estat els que més han hagut d’augmentar el seu deute per tal de mantenir els serveis públics fonamentals mínimament finançats. Així, fins al 2019 podem observar que:
1. Les comunitats forals han estat de les que menys han tingut necessitat d’augmentar el seu deute.
2. Les tres comunitats de l’Euroregió Mediterrània més Múrcia, que estan entre les pitjors finançades, han optat per intentar defensar la qualitat dels serveis públics a costa d’un major endeutament.
3. Altres comunitats, també infrafinançades, com Canàries, Madrid i Andalusia, han volgut controlar l’augment de l’endeutament, però al cost d’un cert deteriorament de la qualitat els serveis públics.
4. Les comunitats millor finançades, amb l’excepció de Castella – la Manxa, en general han pogut mantenir el creixement de l’endeutament en nivells inferiors o similars a la mitjana.
Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.
