Un contracte de treball és temporal quan té una duració limitada, té per finalitat executar una tasca o obra finita en el temps o la substitució d’un altre empleat que ha de tornar a l’activitat en un moment determinat. La taxa de temporalitat és aquella que relaciona els empleats amb un contracte temporal amb la totalitat de treballadors empleats.

La temporalitat dels contractes de treball és un signe inequívoc de precarietat en el treball. Està principalment associada, però no únicament, a activitats de baixa productivitat, baixos salaris i baixa qualificació (turisme, construcció, etc.). També significa una elevada manca de protecció laboral. Aquest mateix factor fa que tingui repercussions en molts àmbits vitals com, per exemple, la natalitat, que és de les més baixes d’Europa. En definitiva, la temporalitat només és desitjable en graus reduïts.

Doncs bé, Espanya és l’estat de la Unió Europea (UE) amb una taxa de temporalitat més alta després de Montenegro fruit de les reformes laborals de finals dels anys 80 (com a mínim fins abans d’arribar la Covid-19). Al 2018 Espanya tenia una taxa del 22,3% enfront un 11,2% de mitjana a la UE dels 28 països, tal com es pot comprovar en el gràfic. Malgrat la reforma laboral del 2012, que abaratia l’acomiadament dels contractes indefinits, en els anys posteriors de la crisi iniciada el 2008 la temporalitat ha continuat augmentant.

Els elevats graus de temporalitat a l’Estat espanyol és un tret característic que afecta principalment els segments més joves del mercat de treball i a gairebé tots els sectors. La temporalitat i la precarietat és un dels pilars que permet el sosteniment del model productiu espanyol.

La temporalitat només es va reduir (i dràsticament) en els primers anys de la crisi del 2008, ja que sens dubte constituïa el factor més ràpid d’ajust a la caiguda de l’activitat econòmica. En aquest context, les regions de l’Euroregió Mediterrània tenen comportaments diferenciats. Tant les Balears com València mantenen unes taxes de temporalitat per sobre de la mitjana espanyola (dades fins al 2018), si bé amb la primera crisi, la del 2008, van tendir a convergir. En el cas de les Illes, sens dubte, relacionat amb la importància del sector turístic. Per contra, en el cas català la temporalitat és de les més reduïdes de l’Estat (només després de Madrid), encara que sempre dins d’un context elevat en relació amb els estàndards europeus.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.