En els dos articles anteriors d’aquesta sèrie sobre l’Informe EuroMedi hem vist com els diferents territoris d’Espanya presentaven diferents ritmes de creixement, tant en termes de PIB per càpita com del PIB total. I també hem vist com alguns han anat guanyant posicions respecte d’altres i altres les perdien o simplement no aconseguien superar la distància que les separava de les més pròsperes.

Per quins motius uns territoris presenten ritmes tant diferents? Què fa que un territori prosperi i altres quedin endarrerits? Hi ha tres maneres d’estimar el PIB que han de conduir al mateix resultat: el mètode de la despesa, el mètode de les rendes (ingressos) i el mètode del valor afegit. D’aquests tres, a efectes del que volem explicar, ens interessen els dos darrers.

L’estimació del PIB pel mètode del valor afegit consisteix, explicat de forma simplificada, en sumar per cada empresari, autònom o organització econòmica dedicada a la producció de béns o serveis, el total dels seus ingressos per vendes i restar-li qualsevol compra d’un bé intermedi per evitar duplicacions, de forma que al final la diferència és el que s’anomena valor afegit d’aquella empresa, sector, empresari o autònom.

De fet, el valor afegit d’una empresa es pot mirar també com la suma de la remuneració dels assalariats d’aquella empresa, dels pagaments per ús del capital (interessos, arrendaments, dividends...) i el benefici. Si el PIB s’estimés pel mètode de les rendes, sumaríem tots aquests conceptes acabats de citar. El PIB no seria més que la suma dels valors afegits de tots els productors de béns i serveis d’una economia.

El que fa créixer veritablement el PIB per càpita és el coneixement incorporat a l’activitat econòmica, perquè a més coneixement més valor afegit per cada ocupat. Això és igualment vàlid per un territori, un sector o una empresa. Si comparem dues empreses, per exemple una enginyeria i un bar, observarem immediatament com el valor afegit de l’enginyeria serà molt superior al del bar simplement perquè incorpora més coneixement als serveis que presta. Així, els treballadors de l’enginyeria seran molt més qualificats i més ben pagats que els del bar.

En el gràfic observem com Madrid és la comunitat que més proporció de valor afegit brut (VAB) basat en el coneixement incorpora al seu VAB total, seguida del País Basc i Navarra. En aquest context, Catalunya queda situada en un lloc mitjà-alt proper a la mitjana però relativament allunyada de les regions punteres. Balears i València s’ubiquen en la part baixa de la taula. En el cas de Balears, sens dubte s’explica per la predominança d’activitats immobiliàries i associades al turisme, poc intensives en coneixement.

Naturalment, això no treu que pot créixer i desenvolupar-se igual una regió més intensiva en coneixement que una altra amb menys coneixement, ja que sempre és possible créixer incorporant més treball o capital.

L’altra gran qüestió és la següent: Què és el que fa que un territori atregui més que un altre aquestes activitats basades en el coneixement? O, més ben dit, ¿hi ha les mateixes oportunitats per a tots els territoris? Des de ja fa temps diversos autors consideren que això no és així i han evidenciat com ha estat actuant el poder per concentrar les activitats de més valor afegit a la capital espanyola en detriment d’altres zones de l’Estat.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle (www.fundaciovincle.com) i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.