dBalears23/07/21 10:33
TW
4

La Plataforma per la Llengua ha explicat aquest divendres que els certificats sanitaris en català no serveixen per entrar a l’Estat espanyol. Castellà, anglès, francès o alemany. Aquestes són les llengües que el Ministeri de Sanitat espanyol acceptava per als certificats sanitaris que els viatgers procedents de països o zones de risc per Covid-19 han de presentar per entrar a l'Estat. La norma que regulava aquesta obligació, una resolució del 4 de juny de la Direcció General de Salut Pública, també especificava que si aquests certificats de vaccinació, de prova diagnòstica o de recuperació del coronavirus no eren en una d'aquestes quatre llengües, havien d'anar acompanyats d'una traducció al castellà emesa per un organisme oficial. Aquesta norma no es tracta d'una excepció. L'Ordre del Ministeri de Sanitat SND/568/2021, de 8 de juny, que regulava el control sanitari a les persones procedents de França que arribaven a l'Estat espanyol per via terrestre, establia exactament les mateixes obligacions.

A partir del 14 de juny, el marc regulador per a l'expedició, verificació i acceptació de certificats Covid-19 interoperables de vaccinació, de prova diagnòstica i de recuperació va quedar fixat per una norma europea. Aquesta norma, el Reglament (UE) 2021/953, pensada per facilitar la lliure circulació de persones per l'espai europeu, va canviar fins a cert punt les obligacions lingüístiques en els certificats però mantenia la continuada marginació del català. Així, actualment els certificats de la Covid-19 han de ser com a mínim «en la llengua o llengües oficials de l'Estat membre d'expedició i en anglès», una previsió que blinda el castellà i deixa l'acceptació o no del català a la voluntat dels estats. En el cas espanyol, atès que el català no és una llengua oficial de l'Estat, no és vàlida per poder-hi entrar.

Aquesta mena de normes implica que els viatgers procedents de l'estranger, inclosos els ciutadans que tornen a l'Estat -i entre ells els catalanoparlants-, hagin de mostrar documents mèdics en un seguit de llengües entre les quals no hi ha el català. En moltes ocasions, els interessats han d'assumir la traducció dels documents, perquè les autoritats dels països de procedència no sempre els expedeixen en una de les llengües acceptades per l'Estat espanyol. Per tant, és «significatiu i discriminatori que aquestes persones no puguin triar el català com una llengua de traducció vàlida», ha remarcat la Plataforma.

En última instància, la pràctica totalitat de normes europees que privilegien el castellà i releguen el català són atribuïbles a la voluntat de les institucions espanyoles. La gran majoria de disposicions comunitàries amb contingut lingüístic privilegien les llengües oficials dels estats membres o de la mateixa Unió Europea.

La Plataforma per la Llengua ha remarcat que «si el català disposés d'aquest estatus, com en disposen, per exemple, les diferents llengües de Bèlgica, no rebria un tracte diferent del castellà gairebé mai, tenint en compte que l'única llengua oficial de la UE que rep un tracte diferenciat de manera recurrent és l'anglès. Que el castellà sigui l'única llengua d'estat és una decisió dels parlamentaris espanyols que va quedar plasmada a la Constitució del 1978 i que no han volgut modificar des de llavors. A més, el català no és oficial a la Unió Europea perquè els governs espanyols sempre han refusat de sol·licitar-ho al Parlament Europeu, malgrat que per fer-ho ni tan sols caldria canviar la Constitució ni fer del català una llengua oficial de l'Estat».