Com ja va passar durant la primera onada de coronavirus, les notícies falses van passant de mòbil en mòbil creant un clima de desinformació que requereix l'aclaració del Govern espanyol.
Alerten d'una notícia falsa sobre el confinament domiciliari que es difon per WhatsApp
També a Ara
- Palma es presenta a Nova York com un referent cultural amb una mostra de flamenc
- Perdre la feina per defensar el català a l'aula
- L'Associació de Periodistes es posiciona en contra del nomenament de Josep Codony com a nou director general d'IB3
- El centre de Salut Emili Darder desobeeix la normativa vigent
- Narges Mohammadi: dona de foc
3 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Els mallorquins solem anomenar "foraster" la llengua espanyola o castellana. Sempre m'havia demanat de quan devia datar aquesta denominació. Fa un parell d'anys vaig trobar un text en què ja apareix aquest "foraster". Es tracta de l'"Entremès des lladre", una peça teatral mallorquina de la darreria del segle XVIII. Entrada de fosca, a Ciutat, han robat a una casa en baixos de Ciutat. Arriben uns soldats espanyols a investigar (sempre la presència militar castellana o espanyola, que és tot u). Un ciutadanet els diu que ha vist, dins la mitja fosca, dues siluetes dins aquella casa. Naturalment, els militars no saben català i el mallorquinet s'esforça per parlar-los en un castellà baldufenc. Els diu que ha sentit com una d'aquelles siluetes parlava castellà i, com a mallorquí que és, en treu conseqüències. Els diu "Seguro será el ladrón, pues que parla forastero." L'associació dels mallorquins entre llengua i categoria moral ja ve d'enrere.
Miente el que quiere mentir, lo haga en latín o en chino mandarín. Te vales de un disparatado, ya fanático en el siglo XVI, además anónimo para decir disparates y..... mentiras. Si, hombre, sí. Los seiscientos millones de castellano hablantes, repartidos en 22 paises de todo el mundo, mienten. Todos. Ni uno se salva.
En castellà, naturalment, la llengua de la mentida. A la darreria del segle XVI, a València, quan la pressió del castellà es començava a fer sentir, un anònim, que persistia en la pròpia llengua, va escriure: "Si algun ressabut demana / Per què en castellà no escric, / Li dic jo que, d'eixa llengua / Sols me'n valc per a mentir.