TW
13

El Regne d'Espanya és un dels llocs del món on s'han perpetrat més cops d'Estat de tot el món. De fet, en els darrers 200 anys se n'han registrat més de 500. Segons l'historiador militar Javier Fernández López: «En els darrers 200 anys s'han donat més de 500 cops d'Estat, alguns d'ells molt petits, que només varen consistir a expressar una opinió, però 40 varen ser molt importants».

La llengua espanyola compta amb diverses expressions sinònimes de 'cop d'estat', cadascuna amb el seu lleu matís: 'alzamiento', 'asonada', 'pronunciamiento', 'levantamiento', 'sedición', 'amotinamiento', 'movimiento', 'sublevación'...

Ja fa molts anys que la dreta dura de tot el món sap que els moments de xoc són propicis per a la implementació de la seva agenda política. És allò que Naomi Klein va explicar com a 'Doctrina del xoc'. Ara, amb la pandèmia del coronavirus, vivim un moment de xoc superlatiu.

Hi ha indicadors que assenyalen que hi ha 'renou de sabres' a la cort madrilenya i que hi ha moviments per 'enderrocar' l'actual govern, considerat per alguns sectors com a d'esquerres i fins i tot com a 'social-comunista', per molt estrambòtic que soni.

En qualsevol cas, estaríem parlant d'una operació, en principi, incruenta i que es faria des dels àmbits polític, judicial i mediàtic, per bé que amb el beneplàcit dels poders de l'Estat i el poder econòmic. Un 'cop d'Estat de saló'.

Els objectius

Els objectius de l'operació serien: que l'Estat torni a tenir competències que ara, teòricament, ostenten les comunitats autònomes, implementar les dures retallades econòmiques i en drets socials que resultaran necessàries si es vol que els rics no hi perdin durant la crisi que s'acosta i, de passada, desallotjar Podemos del Govern espanyol.

Un precedent i un model

L'any 1993 es va produir una operació per desallotjar Felipe González del Govern espanyol. Luis María Anson, Pablo Sebastián i Luis del Olmo han explicat en diverses ocasions que el 13 d'agost de 1993 es va fer a Marbella una reunió a la qual hi assistiren a més d'ells tres i entre d'altres: Pedro J. Ramírez, José Luis Balbín, Manuel Martín Ferrand, Antonio Burgos, Antonio Herrero, José Luis Gutiérrez, Julio Cerón, José María García, Federico Jiménez Losantos, Camilo José Cela, Antonio Gala, Francisco Umbral, José Luis Martín Prieto, Antonio García-Trevijano, Raúl del Pozo i Julián Lago, amb l'objectiu formal de fundar una associació, que ben aviat va ser coneguda com a 'Sindicato del Crimen' i que tenia com a objectiu desallotjar el PSOE del govern d'Espanya.

Allà on algun hi veien una trobada de periodistes i escriptors, altres hi veien un intent de cop d'Estat. José Lluís de Vilallonga en un article publicat en 'La Vanguardia' el dia 22 d'agost de 1994 denunciava l'existència d'una «conspiració política, financera i mediàtica de molt alt calat», que consistia en una campanya d'intoxicació informativa destinada en primera instància a «forçar la dimissió o el cessament del llavors vicepresident del Govern espanyol, Narcís Serra, per a passar després a provocar la caiguda del president Felipe González i, com a peça major i final d'aquella cacera, obligar el rei Joan Carles I a renunciar al tron, per a donar pas a la proclamació de la Tercera República Espanyola, amb Antonio García-Trevijano com més que previsible president d'aquesta, encara que també es va remenar sobre aquest tema el nom de Mario Conde».

La tàctica

Tot i que pot resultar una mica esgarrifós, la tàctica consistiria en aprofitar la mala gestió que Pedro Sánchez i el seu govern han fet de la crisi per la pandèmia i el terrorífic número de morts per covid-19, per desgastar i desestabilitzar el Govern espanyol, generant mobilitzacions com les cassolades al barri de Salamanca de Madrid o les cotxades convocades per aquests dies.

Els partits de dretes generen, aquests dies, moltes falses informacions sobre censura a les xarxes i, fins i tot, han intentat aprofitar algunes actuacions delictives de la policia espanyola per escampar mentides, com que aquestes eren provocades per haver exhibit la bandera espanyola o per haver fet sonar l'himne d'Espanya.

Els referents

Paradoxalment, allò que animaria més un moviment d'aquest estil són els retrocessos temeraris que ha perpetrat Pedro Sánchez que ha aprofitat la crisi de la pandèmia per imposar un 'mando único', una 'autoridad competente' i amb l'excusa de la situació excepcional, la militarització dels carrers i de la informació, la impunitat policial i, en definitiva, l'activació dels marcs mentals típics de l'extrema dreta espanyolista.

La doctrina del xoc

'La doctrina del xoc' és el títol d'un llibre subtitulat: 'L'ascens del capitalisme del desastre', de la periodista canadenca Naomi Klein, publicat en anglès el 2007. El llibre sosté que les polítiques econòmiques ultraliberals de Milton Friedman i de l'Escola d'Economia de Chicago han aconseguit rellevància en països amb models de lliure mercat, no pel fet de ser populars, sinó a causa de l'impacte en la psicologia social amb desastres o contingències provocant que davant la commoció i la confusió es puguin fer reformes impopulars.

De fet, el primer exemple que cita Klein és la política econòmica desplegada a Xile després del cop d'Estat del general Pinochet que va derrocar el govern de Salvador Allende.

Friedman va viatjar a Xile per dirigir, personalment, els canvis econòmics de la dictadura i ho va explicar dient que l'economia xilena havia de menester «un tractament de xoc, com si el país fos vítima d'una pandèmia».

La resposta

Si és cert que un moviment de les característiques del que hem descrit podria trobar un cert camp abonat en el marc del xoc emocional i econòmic que viu bona part de la ciutadania de l'Estat espanyol, també és cert que podria ser fàcilment neutralitzat per la part del poder estatal que no compartís l'estratègia i, sobretot, per la Unió Europea. D'altra banda, l'existència tan estesa de xarxes de comunicació social permetria una activació i una resposta de la ciutadania molt per sobre de la que ja es va produir el març de 2004, quan milers de ciutadans se'n varen adonar que el govern d'Aznar manipulava la informació i pretenia aprofitar el xoc produït pels brutals atemptats a l'estació de tren Atocha de Madrid, per treure'n rèdit electoral.

També és molt previsible que un intent de cop d'Estat, encara que fos 'de saló', activaria definitivament la independència d'Euskal Herria i d'una part, o tota, la Nació Catalana.