Una ciavoga per a 42.000 escortats

Tot i que la cita era a les 3 de l'horabaixa, ells dos ja havien arribat deu minuts abans. Entraren al restaurant per visualitzar els angles del menjador i, un pic inspeccionat el local, esperaren a la porta. El restaurant Xixilu no queda gaire enfora de la seu del Parlament basc, situat al cor de Vitòria-Gasteiz. És per això que rep amb freqüència destacats comensals, com ara parlamentaris i membres del Govern basc. Però aquests dos senyors no havien de seure a la taula, no. Aquells eren els dos escortes de José Luis.

Aquesta és la realitat diària per a 42.000 persones a Euskadi i Nafarroa. Són regidors del PP i del PSE, però també jutges, membres del Parlament i alguns escriptors. Fins i tot els policies que fan d'escorta han acabat esdevenint persones a protegir. Per això, quan diumenge ETA oficialitzà la treva, ressonà a tots els carrers del País Basc un sospir d'alleujament molt elevat. Podria ser la fi de dur una ombra permanent com cosida a l'esquena i que no se separa del seu protegit més que quan aquest dorm.

Caminar sense escorta

Coincidint amb aquest anunci, s'ha començat a filtrar a la premsa que la Conselleria d'Interior retirarà l'escorta a un nombre important de polítics. Alguns han passat de dur dos agents a només dur-ne un. Altres -sobretot excàrrecs polítics que ja no estan en actiu- caminaran directament sols pel carrer. Per això sorprenen les tímides reaccions a l'anunci de treva per part d'ETA. N'hi ha que diuen que se senten escarmentats pel fallit procés del 2006. Però també comença a estendre's la idea que el Govern manté una calculada fredor com a part de la seva estratègia. Si no, com s'entén que Patxi López no vegi "cap avanç significatiu" (sic) en l'aturada d'ETA?
Anys abans d'aquell dinar al Xixilu, que tingué lloc aquest estiu, José Luis, dirigent del socialisme alabès i ara viceconseller al Govern de Patxi López, passà un diumenge de setembre a casa d'uns amics seus d'Amurrio.

Situat a mitjan camí entre Bilbao i Gasteiz, el poble és un feu tradicional del patxaran. Allà continua oberta la cèlebre fàbrica Atxa, si bé ja no en produeix tants de litres com feia al segle XX, superada per la macroproducció que els navarresos fan d'aquest licor. Així mateix, Amurrio és ric en aranyons, petites bolles de color morat amb les quals s'omplen les botelles d'anís. José Luis decideix anar a collir aranyons (arana, en èuscar) amb els amfitrions per fer patxaran casolà. En tornar de les faldes de la penya d'Orduña (que separa Àlaba de Burgos i que és plena d'aranyoners), l'espera una esbroncada. L'afront li costarà car. S'ha escapat sense avisar els escortes en un cotxe que no és el blindat que ells sempre condueixen. L'ha feta bona.

Tot i que no sempre succeeix, són conegudes les renyades dels escortes als seus protegits. "T'has escapat!", li recriminen. "No, home, no. Si no m'he mogut de casa". I és aquí quan l'escorta pega fort: "Però si m'han avisat uns companys que t'han vist tot sol pel carrer!". Val a dir que els escortes, en efecte, s'adonen de totes les virtuts i dels defectes dels seus protegits. Cèlebre és la dona d'un regidor del PSE d'un municipi alabès que es feia dur a la perruqueria pels escortes i en cotxe oficial.

Hi ha més històries, com la del presumpte cas d'espionatge que afecta el PNB i l'Ertzaintza. Els comandaments del cos policial, de fet, haurien demanat durant els darrers anys informes de tota l'activitat que els polítics del PP i del PSE feien diàriament: els llocs on anaven, amb quines altres persones quedaven i fins i tot què prenien (un vi blanc i dos pintxos, per exemple)! L'ombra de l'escorta és allargada. I asfixiant. Per això resulta mal d'entendre que Patxi López no vegi cap avanç significatiu en la treva.

Presoners polítics

Hi ha més històries d'alabesos per explicar. Tornem a la capital, Gasteiz, i en concret a les festes del barri d'Adurtza. Celebrades a mitjan juliol, hi és present el jove polític abertzale Hasier Arraiz. La seva presència no seria estranya si no fos perquè havia passat els dos darrers anys a la presó. El motiu? Ben senzill: ser membre de la mesa nacional de Batasuna (òrgan més important de la direcció del partit). Un dia detingueren Arraiz. O millor dit, fou una nit de 2007. Ja hem dit que era polític. No de professió, però sí el representant dels abertzales a Àlaba. Així que era al poble guipuscoà de Segura amb la plana major de la mesa nacional i se'ls endugueren a tots en l'anomenada batuda de Segura perquè feienpolítica.

Per cert, Arraiz és un de tants presos bascos víctimes de la dispersió. És a dir, el tancaren a la presó d'Alcalá Meco, a 531 quilòmetres de Gasteiz. Abans també l'havien conduït a la presó lleonesa de Mansilla i a altres centres penitenciaris. Per això, la seva kuadrilla quasi no el veia.

Dispersió i tortura

Gairebé tampoc no el veien els seus pares, tot i que feien els 351 quilòmetres, puntuals, cada dissabte i diumenge. No pensem, però, que eren uns pares extraordinaris. Eren com tots: estimaven el seu fill i farien el que fos per la seva felicitat. També hi anaven el pare, la mare, l'al·lota i la sogra d'Unai G., un altre jove gasteiztarra empresonat a Terol. Un dia tots ells agafaren les claus del Volvo i partiren cap a la ciutat aragonesa. Però Natividad J. mai no en tornà viva. Després de tres dies hospitalitzada, entre la vida i la mort, no superà les greus lesions provocades per l'accident de cotxe. El centre antic de Gasteiz s'omplí amb pancartes que deien "Nati, maite zaitugu (t'estimam)".

Els accidents de trànsit són la causa per la qual es diu que la dispersió mata. No debades, ja són 16 els morts i més de 400 els accidents a les carreteres que s'han registrat des que el PSOE inicià aquesta política en la dècada del 1990. Tot i que Gasteiz és una urbs, i no tan petita i familiar com un poble, aquí també es coneix tothom. Allà on anaven a fer un beure (potejar)Arraiz i Unai G. era al Kutxi, carrer d'oci nocturn i abertzale per excel·lència.
Allà es troba cada cap de setmana el robust Unai Romano, que encara té visibles al rostre les cicatrius del seu pas per una comissaria de la Guàrdia Civil entre el 6 i l'11 de setembre de 2001. L'auto-relat de les tortures patides és consultable a l'enllaç www. lahaine.org/paisvasco/unai.htm. És una història, per cert, similar a la que Martxelo Otamendi, antic director del diari Egunkaria, ha denunciat en les diverses visites que ha realitzat a l'illa de Mallorca.