El Tripartit, en el punt de mira dels catalans

El factor determinant per intuir la colcada electoral que s'espera per a la tardor són les bases d'Esquerra Republicana, les mateixes que l'any 2003 engegaven CiU del Palau de la Generalitat i hi col·locaven l'excèntric (i admirat per quasi tothom) Pasqual Maragall.

Dues legislatures després, el temps del PSC pareix haver acabat. Jordi Secall, portaveu de la plataforma Corbera Decideix, explica: "El PSC governa pertot: Generalitat, les diputacions, la batlia de Barcelona i moltes ciutats. Concentra tot el poder. I ja n'hi ha prou".

Precisament aquest és el sentiment que impera entre els joves d'esquerres que avalaren -en un primer moment- el Pacte del Tinell. "No és que vulgui que governi CiU, però amb el PSC no anam enlloc: fan fàstic!", exclama Secall. Resident al Baix Llobregat, aquest jove, cantant de la banda Revolta XXI, assegura que ja sap com fan feina els socialistes.

Més al nord del Principat, a la petita i bella Girona, estan enllestint el referèndum per la independència del 25 d'abril. "Ja han votat a quasi un quart del territori", explica Maria Garcia, membre de la plataforma Girona Decideix. També hi governa el PSC, sustentat en la mateixa fórmula tripartida de la Generalitat. "ERC no pot tornar a pactar amb Montilla", diu, contundent. Ergo els republicans haurien de votar a favor de CiU. "Bé, o abstenir-se'n i no votar per ningú i que CiU governi en minoria al Parlament", precisa.

El segon factor a tenir en compte és que, si bé ERC juga un paper de frontissa entre formar un govern merament nacionalista o un d'esquerres, podria perdre aquesta estratègica posició.

I és que les enquestes apunten un augment molt significatiu d'escons per a Convergència. Un sondeig de l'Institut Noxa per a La Vanguardia, de sintonia convergent, els donava fins a 58 escons (+10). Quedarien a tan sols 11 de la majoria absoluta, situada en els 69 seients.

És aquí on entra el Partit Popular. Actualment posseeix 13 escons, una xifra de la qual probablement no davallarà gaire (la seva forquilla des dels anys 90 és d'11/15). Cal observar que el PP d'Alícia Sánchez Camacho segueix més la línia de Piqué que no pas la dels ultres del partit (Vidal-Quadras, els germans Fernández). Ja s'han sentit els primers cants de sirena cap a CiU, amb els quals podrien governar o donar suport extern a un executiu en minoria (tal com succeeix a Euskadi, però amb protagonistes girats).

L'obstacle en el tauler, però, seran els peons que volen reptar l'establishment polític català. Cada partit ha engendrat els seus propis outsiders. Del PP, se n'ha desmarcat, despitada, la molt intel·ligent Mercedes Nebrera. En mitjans periodístics catalans donen per fet que podria assolir un escó per Barcelona, en cas que s'hi presenti, finalment.

A més a més, el previsible enfonsament de Ciutadans quedarà pal·liat per l'aparició d'Unión, Progreso y Democracia (UPyD). No és que el partit quasi presidencialista de Rosa Díez gaudeixi de gaire suport a Catalunya, però podria usurpar l'electorat Ciutadans.

Tot i que a ICV no li han sortit competidors, la seva gestió al capdavant de la Conselleria d'Interior i les contínues polèmiques per l'actuació dels Mossos d'Esquadra els presagien un lleuger retrocés.

Per acabar, es troba el cada pic més atomitzat espai nacionalista. El primer a disparar fou Joan Carretero amb la seva escissió Reagrupament.cat. Després d'assolir el fitxatge del batlle d'Arenys de Munt, Carles Mora (qui es presentaria per Barcelona, mentre que Carretero encapçalaria la planxa de Girona), les aigües baixen tèrboles. L'executiva està dividida, perquè un sector acusa Carretero d'excessiu personalisme.

D'altra banda, encara no han arrossegat oficialment Joan Laporta. L'actual president del FC Barcelona es deixa estimar per tothom (fins i tot per CiU) i especula amb la possibilitat de presentar-s'hi en solitari.

La plèiade dels diminuts quedaria arrodonida amb la Plataforma per Catalunya (PXC), formació racista amb Josep Anglada al capdavant, que estaria en condicions d'entrar al Parlament gràcies a la polèmica dels pobles de Vic i Salt amb els col·lectiu d'immigrants.