El militarisme de l'Estat espanyol

Semblava que el final de la Guerra Freda duria els estats occidentals a una dràstica reducció de la despesa militar. Però, tot i que en un principi fou així, ara que han passat 20 anys des de la caiguda del Mur de Berlín, podem constatar amb preocupació que, segons les xifres, des de l'any 1996 tant els Estats Units com els seus aliats estratègics (Unió Europea, OTAN) continuen instal·lats en una constant militarització.

Tradicionalment, l'existència dels exèrcits s'havia justificat amb l'argument de la presència d'una amenaça externa; un cop conclosa la Guerra Freda, com es justifica avui el pes dels exèrcits? Les polítiques de seguretat de l'OTAN i de la Unió Europea fan referència a l'aparició de noves amenaces externes com ara el "terrorisme internacional" o les "armes de destrucció massiva", amenaces que ens condueixen cap a la doctrina de la "guerra preventiva".

En aquest context, el cas de l'Estat espanyol no és pas cap excepció. Empès pels seus compromisos internacionals, gasta gairebé 50 milions d'euros diaris en el manteniment de la seva estructura militar (18.161 milions d'euros anuals) i ho fa camuflant bona part d'aquests diners en partides pressupostàries de ministeris que no són el de Defensa.

Deixant de banda la utilitat i l'eficàcia més que discutibles dels exèrcits per afrontar aquestes "noves amenaces" (que, en xifres absolutes, no són ni de bon tros el principal problema al qual s'enfronten les nostres societats), el cas és que un dels principals mecanismes que permeten explicar l'enorme despesa militar espanyola és la inèrcia. Així, el procés d'elaboració dels pressupostos de Defensa anuals no consisteix tant a fer una avaluació real de les amenaces, sinó més aviat a fixar-se en la despesa de l'any anterior i aplicar-hi les previsions de creixement del PIB de l'any següent.

Per continuar justificant l'existència de l'Exèrcit, han optat per transmetre una imatge de modernització i de compromís amb la pau i l'acció humanitària a favor dels drets humans. Per tal d'aconseguir-ho, el Ministeri de Defensa duu a terme campanyes mediàtiques obscenes (en les quals mai no apareix cap arma) i totalment falses.

És cert que, darrerament, l'Exèrcit espanyol ha participat en algunes missions multilaterals d'allò que s'anomena "manteniment de la pau" o "construcció de la pau". També ha aportat personal militar al desplegament de tasques humanitàries (casos de Bòsnia i Guatemala, per exemple).

Cal aclarir, però, que els exèrcits no són els actors més adients per a la realització d'aquestes tasques perquè, per naturalesa, són incompatibles amb els principis de l'acció humanitària. A més, mostren una manca d'eficiència considerable en comparació amb altres actors humanitaris com les ONG. Per si això no fos suficient, sovint la presència de persones armades en contextos de crisi contribueix a fomentar la inseguretat en lloc d'incrementar la seguretat.

A més, cal denunciar la perversió actual del concepte d'acció humanitària. Sotmès a una clara mercantilització i militarització, el factor humanitari és instrumentalitzat per disfressar altres interessos (de política exterior, d'obertura de mercats, de legitimació dels exèrcits, etc.) i no pas per satisfer les necessitats de les víctimes.

Aquesta imatge humanitària de l'Exèrcit espanyol no només és perversa sinó que és, senzillament, falsa: només un 2% dels recursos es destinen realment a l'acció humanitària. La pregunta és òbvia: a què es dedica el 98% restant? Doncs, per exemple, a adquirir coses tan "humanitàries" com avions de combat EF-2000, fragates F-100, carros de combat blindats Leopard o míssils Taurus, Iris-T i Mistral. (Amb el que ens costa cada avió de combat es podrien fer 25 escoles; el preu de tres carros blindats permetria posar en marxa un centre de salut. Cada portaavions costa el mateix que construir 50 centres de salut...).

Per tot això, és important entendre que els exèrcits no es dediquen en absolut a les tasques humanitàries i quan ho fan és sempre malament i, en general, en contra dels principis de l'acció humanitària.

Així, ni la inèrcia ni les "missions de pau" no són elements suficients per explicar correctament l'enorme despesa militar espanyola. Cal parlar del que s'ha anomenat "complex militar industrial", tota una trama d'influències i interessos que orbiten al voltant de la recerca tecnològica, la fabricació i la compravenda d'armament.

L'Estat es troba íntimament vinculat a aquest lobby, que fa confluir indústries d'armament (Santa Bárbara Sistemas, AYA, ICSA, INDRA, Defex), que tenen com a accionistes importants coneguts bancs i caixes (BBVA, BSCH, Caja Madrid), altres empreses (Telefónica, Iberdrola, Alcatel, Siemens) i, per suposat, ens públics (Ministeri de Defensa, Junta d'Andalusia o el Govern Basc).

Passa que bona part d'aquestes indústries són ineficients, generen un efecte inflacionari i exerceixen una funció parasitària a un estat que, si no les ajudàs amb recursos públics, desapareixerien per la simple lògica del mercat. Per què sobreviuen, doncs?

En el cas del complex militar industrial espanyol, l'existència d'interessos econòmics no és del tot suficient per explicar-ne la perpetuació. Una economia de guerra no és possible sense una determinada visió del món que la legitimi. Una visió militarista de la realitat.

Però per tenir una visió militarista no cal remetre's a tot allò castrense, als codis militars, a la disciplina cega, als uniformes i a les armes. El militarisme pot ser més subtil que tot això: la interiorització d'una manera de pensar militaritzada, això és, un esguard simplificador i reduccionista, patriarcal, que divideix el món en "bons" i "dolents", que justifica les virtuts de la jerarquia i que pressuposa que el recurs a la força i a la violència és un mecanisme bo, útil i necessari per resoldre els conflictes. Uns conflictes que, precisament, la força i la violència han contribuït a generar i a perpetuar.

Per tot això, cada dia l'Estat espanyol destina 50 milions d'euros a mantenir l'Exèrcit. La inèrcia, les "missions de pau" i el complex militar industrial són elements necessaris, però no suficients per entendre'n el perquè. Res d'això no seria possible sense una mentalitat militarista que ens impedeix veure que entre morir i matar sempre hi ha una tercera opció: viure.