Absents per sempre, vius en el record

Per elles, Xavier encara era el nin que culejava pels passadissos del local. Fill petit de Xisca i Xavier, els propietaris de La Pajarita, la seva vida sempre havia estat molt vinculada al negoci familiar.

Els records de les dependentes són frescs. "Entrava i sortia de la botiga en tot moment, com si fos ca seva, que veritablement és el que era". Parla una dona de cabells rossos i els ulls tristos que fa una trentena d’anys que és a la casa.

Per això les seves paraules es confonen amb una remor compungida. "Venia sempre per Nadal a donar-nos un cop de mà a la botiga". I mira que Francesc Xavier, per motius de feina, vivia fora de casa. No quedava lluny, ca seva era Barcelona, a la mateixa Mediterrània.

Compaginava la feina a Spanair amb algunes tasques per Iberworld, empresa pertanyent al grup turístic Orizonia. I també viatjava sovint a Salamanca, d’on era originària la seva al·lota. De fet, allà havia obtingut el títol de pilot. La base, que rep el nom de Matacán, prenia el relleu educatiu de la palmesana escola Monti-sion, on Francesc Xavier havia cursat Primària, Secundària i hi havia passat la infància, al cap i a la fi.

És per aquesta dedicació a La Pajarita, més aviat per mantenir el vincle sentimental que no pas a treure’ls gaire feina de damunt, que era, i és, estimat per les dependentes. "Com es diu tantes vegades, jo l’he vist créixer", diu la dona de la mirada abatuda. "Era amable, molt cordial".

O sigui, un bon al·lot. De mirada tímida, per ventura com la seva mare, que és Xisca Pujol. Però xerrador, com el seu pare, Xavier Mulet, cèlebre entre els veïns de l’antic barri de Palma. El fatídic vol que s’ha endut Xavier té per nom les sigles JK 5022. Aquest havia d’ésser el seu darrer vol abans d’agafar vacances, tornar a Palma i gaudir de la companyia de la seva companya.

No ha estat així. I a La Pajarita encara recorden l’al·lot, "tan amable i simpàtic", que culejava per la botiga.



Antonio García Luna, mallorquí d’adopció
El comandant de l’aeronau sinistrada a Barajas, Antonio García Luna, nasqué a Madrid fa 38 anys però era mallorquí d’adopció. Luna, que era així com el coneixien en el món de l’aviació, estava casat amb Margalida, una psicòloga que exercí durant alguns anys en un centre educatiu d’Inca. Fruit del seu matrimoni tingueren tres nines, de 5, 7 i 10 anys.

Aquest pilot madrileny procedia de l’aviaciío militar. Els seus companys del Servei Aeri de Rescat (SAR) el recorden així: "Era el típic baixet, rosset i un poc gras però amb un cor molt gran. Era un home simpàtic".

Una persona propera a la família explica: "Estam destrossats. Per les nines, tot era son pare i elles ho eren tot per ell. De tot d’una de casat feia moltes hores de vol. Quan tingueren les nines, però, va decidir fer vols més curts per estar més temps amb la família".

Tan bon punt Margalida veié la notícia per televisió, telefonà a la companyia i li digueren que efectivament era el seu home qui pilotava aquell avió. Tanmateix, hagué d’esperar fins a les vuit de l’horabaixa perquè li confirmassin que era mort.

Margalida i una amiga es desplaçaren despús-ahir a Barajas. Margalida fou ubicada en una sala a part de la resta de parents de les altres víctimes. L’explicació d’això és que les autoritats passaren pena que els familiars de les víctimes no l’agredissin, ja que era la dona de qui pilotava l’avió accidentat.

Sembla que García Luna no morí a l’acte, sinó que succeí unes hores més tard. Segons les primeres dades de l’autòpsia dels cadàvers dels pilots es desprèn que tant el comandant com el copilot feren tot allò possible per evitar la tragèdia. En un esforç desesperat per controlar l’avió, tots dos es fracturaren els braços quan estiraren el comandament per fer que la nau es tornàs a enlairar.

José Fernández Vázquez no fou a temps a jubilar-se
Quan eren prop de la una del migdia de despús-ahir, José Fernández Vázquez, un pilot d’una seixantena d’anys resident a Marratxí, telefonà a la seva dona, Soledad Rocafull Gimeno, pediatra del PAC Martí Serra i Mas del Pont d’Inca. Li digué que l’avió que l’havia de portar a Gran Canària per fer un servei sortiria amb retard.

Fernández, nascut a Barcelona, no formava part de la tripulació del vol JK 5022. L’avió que havia de pilotar l’esperava a Las Palmas. Hagueren de passar moltes hores perquè la seva dona sabés amb tota certesa que José es trobava entre les víctimes. El seu nom no apareixia al llistat de passatgers que Spanair penjà a internet ni figurava dins els membres de la tripulació. Això explica que la notícia no transcendís entre els habitants de Pòrtol i de la Cabaneta fins ahir al matí.

Fernández havia estat pilot militar, però feia dècades que treballava per Spanair. Per edat era un dels professionals amb més experiència de la companyia. Això feia que la seva jubilació no fos llunyana. Es tractava d’una família d’anomenda al terme. Soledad Rocafull fou la primera pediatra que exercí a Marratxí. Per la seva consulta, que a mitjan anys setanta es trobava a la mateixa casa familiar, dins Pòrtol, passaren generacions d’infants portolans i cabanaters.

Precisament, feia dos anys que la parella s’havia canviat a un xalet de nova construcció a la urbanització de Sant Marçal, entre el Figueral i la Cabaneta. Es tracta d’un conjunt de cases habitades majoritàriament per pilots i per treballadors de Son Sant Joan. De fet, fou Imbaer, la cooperativa de pilots, l’entitat que es cuidà d’adquirir aquests terrenys i parcel·lar-los fa cosa d’uns deu anys.

José i Soledad es preparaven per viure una jubilació amb tranquil·litat, ara que els seus fills, d’una trentena d’anys, vivien a fora. El seu fill, arquitecte, està a Barcelona d’ençà que acabà la carrera, i la filla, a Madrid.

Un dels llocs on més commoció provocà la notícia fou al PAC on treballa Marisol, com l’anomenen els seus companys de feina. Per això, a les dotze del migdia, els treballadors feren un minut de silenci a l’exterior de centre de salut.

"Eren una parella molt ben avinguda –comentava Maria Simó, una auxiliar d’infermeria. Molts de dies podies veure com en Pepe duia el berenar a na Marisol i se’l menjaven plegats aquí defora".

"Dilluns passat –explicava una altra infermera– vingueren tots dos a sopar a ca nostra. Férem un rostit i xerràrem fins devers les tres de la matinada. A en Pepe li agradava molt conversar. Ara pens que allò va ser l’acomiadament".