Els partits bascs signaren fa 20 anys l'acord de pacificació a Euskadi

Després de més de cinquanta hores de negociacions, el lehendakari José Antonio Ardanza, Xabier Arzalluz (PNB), Txiki Benegas (PSE-PSOE), Kepa Aulestia (EE), Inaxio Oliveri (EA), Alfredo Marco Tabar (CDS) i Julen Guimón (AP) firmaren un pacte que centrà la política basca durant els deu anys següents.

A més d'una condemna de la violència com a mètode per a l'assoliment d'objectius polítics, els partits bascos plantejaren en el punt desè de l'acord el seu suport als processos de diàleg per al final de la violència «si hi ha les condicions adequades» amb una mostra inequívoca de l'abandonament del terrorisme per part d'ETA.

La mesa d'Ajuria Enea va passar per diverses fases. Des de la firma del pacte fins a, aproximadament, el 1992, les posicions fonamentals foren les de la fermesa davant ETA i d'aïllament d'Herri Batasuna per la seva submissió a l'organització terrorista.

Després d'aquella fase de fermesa i de mobilització social contra el terrorisme, el Pacte entrà en una de crisi, entre 1992 i 1995, amb el conflicte pel canvi del traçat de l'autovia de Leizaran, les converses entre el PNB i HB i l'oposició del PP a la reinserció de presos d'ETA.

Entre 1995 i 1998 s' intentà una «segona fase» del pacte que culminà amb l'elaboració, per part del lehendakari Ardanza, d'una proposta d'acord sobre el final dialogat de la violència, en la qual advocava per assolir inicialment un acord entre els partits democràtics per després dirigir-se a HB, un diàleg que només seria possible amb una treva «il·limitada» d'ETA.

Aquest document fou debatut en la darrera de les 35 reunions de la mesa, el 17 de març de 1998, sense que els partits arribassin a un acord. De fet, en concloure aquesta reunió, el llavors president d'EA, Carlos Garaikoetxea, ja anuncià que la mesa havia quedat en «via morta», la unitat dels partits davant el terrorisme quedà trencada i constitucionalistes i nacionalistes van iniciar un camí pràcticament divergent en aquesta matèria.