Molt bé, ja està fet: la Catalunya que vol decidir el seu propi futur, la Catalunya emprenyada perquè, a pesar de pagar tot el que l'Estat li mana i una mica més, té unes infraestructures de fireta, ja ha pogut treure les estelades de l'armari, ja ha pogut ocupar els carrers de Barcelona durant tota una tarda i ja ha pogut cridar les seves consignes més subversives -les quals, no sé per què deu ser, fins i tot quan sembla que s'exalten i prenen un aire més radical i reivindicatiu tenen sempre alguna cosa de cançó «cumbaià» o d'himne juvenil molt innocent. Molt bé, tot això ja està fet. Felicitem-nos: hem estat cent mil!, dos-cents mil!, tres-cents mil! Però, i ara què? Recol·lectam les millors fotografies de la mani, en preparam un àlbum ben bonic i complet, i l'enviam a la Moncloa, a nom de Rodríguez Zapatero i de Magdalena Àlvarez?
Ja em puc imaginar el president i la senyora ministra, dinant plegats d'un bon plat de gaspatxo i prenent després una copeta de Soberano, passant a poc a poc les pàgines de l'àlbum i pixant-se de riure: «¡Joder con los catalanes! Son tremendos, tremendos. Incluso cuando dicen estar muy cabreados, en vez de montar un pollo, parece que a todos les da para irse de excursión. Qué gente...».
No és un secret que això de les manifestacions en temps de democràcia normalment acaba donant uns resultats més aviat incerts, siguin quines siguin les raons per les quals la gent es manifesta, i siguin quins siguin els objectius que es pretenen assolir. Amb la manifestació d'ahir ni tan sols no hi ha aquesta incertesa: és del tot segur que no passarà res. Les repercussions seran nul·les. Com podria ser d'una altra manera si el gruix de la societat civil catalana està cansada, decebuda i malmesa com una vella a qui una colla de «quinquis» hagués entretingut durant dècades en un carreró? Com podria ser d'una altra manera si aquells que realment són responsables i tenen els mitjans per com a mínim provar de canviar la situació no fan res? Bé, sí que fan alguna cosa: uns, els d'Esquerra Republicana de Catalunya, mantenen a la presidència del país un senyor que resulta ser del mateix partit que, des de Madrid, se'n fot de si Catalunya s'ensorra o ja està en runes; i els altres, els de Convergència, amb Artur Mas El Refundador al capdavant, fan veure que han modernitzat i revigoritzat el catalanisme, quan en realitat el que han fet ha estat tapar-lo amb una manteta perquè no es constipi, a veure si tenim sort i així el càncer que pateix també se li'n va...
Això sí: a la manifestació hi ha acudit una gentada i l'ambient ha estat ben festiu... Ai! Si Thoreau, aquell senyor americà tan intel·ligent i tan pacífic que predicava la desobediència civil com a millor estratègia per portar a terme els propis ideals polítics, pogués veure els catalans de principis del segle XXI exigint que se'ls reconeguin els seus drets nacionals, possiblement es posaria vermell: no podria suportar tanta candidesa. Pensant en el gran Thoreau prenc finalment el camí cap a casa, que es troba situada al barri de Gràcia, un dels cors mítics de la catalanitat de Barcelona.
Durant el camí de retorn, el setanta per cent o més de les converses que sent són en castellà. Però la manifestació ha estat un gran èxit.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.