Dos grans actes, molt de públic i el manifest enfrontament nacionalista

TW
0


Ahir varen tenir lloc els dos actes centrals del dos partits nacionalistes catalans, CiU i ERC. Els d'Esquerra varen ser més matiners i «prudents». El seu acte començava a les 12 del matí i es feia al Palau de la Música Catalana, un espai preciós, ple d'història, però reduït. Va ser un bon i massa llarg acte. Per l'escenari passaren catorze persones (sense comptar-hi el cor Gospel d'unes 60) i totes parlaren!!

Els convergents (amb el PSM i UM com a convidats, a part de partits de bona part d'Europa i l'Estat espanyol) es citaven l'horabaixa al Palau d'Esports de Badalona (allà on hi juga el Joventut). El seu acte va ser molt espectacular, no hi faltava cap element per fer euforitzar la massa. Uns i altres varen omplir, amb un diferència de prop de 6.000 persones entre els 2.500 dels primers i els més de 8.000 dels segons. Tot i les diferències dels actes hi havia moltes i molt significatives notes comunes. Ambdós han anat americanitzant la campanya (globus, un cor gospell, una CiU Band, pantalles gegants, intervencions sense faristol, una gran comunicació emocional tot recordant persones estimades desaparegudes -Pere Esteva, Ferrer i Gironés, etc.-, exaltació dels sentits...). Tots dos centraren gran part del seu discurs en la crítica a l'adversari nacionalista (Mallorca isn't different). Els dos partits practiquen el culte al líder (aquí guanya CiU, ja que va mostrar imatges d'un Mas infant, amb la família, fent esport, etc).

Si una persona com jo mateix havia assistit als dos actes es trobava amb semblances envidents als discursos. Carod: «La pàtria la fan les persones»; Mas: «No hi ha Catalunya sense persones». Carod: «No volem ser un barri de Madrid, volem un Estat independent»; Pujol: «Volem una Catalunya política lliure». Carod: «Nosaltres creiem en la cultura de l'esforç»; Duran i Lleida: «Hem de recuperar la cultura de l'esforç».

Al míting d'ERC es reivindicà el dret a l'autodeterminació de Catalunya i es reclamà el concert econòmic. Carod va afirmar que cap partit no havia pagat tan cara la defensa de Catalunya. A més, explicà que «no només és català aquell que parla català o ha nascut a Catalunya. És català qui ho vol ser. Un es pot sentir espanyol i català i té un lloc dins ERC». Osti, tu, pensava jo, s'imaginen que això ho hagués dit el PSM? Quina hauria estat la resposta per part dels que es consideren «més» nacionalistes o independentistes? Venuts? Regionalistes? Espanyols? Evidentment el pedigrí nacionalista de Carod li permet fer aquestes afirmacions sense que ningú dubti de la seva catalanitat. Ahir vaig cercar la finestreta d'expedició de pedigrís, però no la vaig trobar.

Regals
Després arribaren els «regals» a CiU: «La cabra tira al monte i tornaran a pactar amb el PP», «La gent que té paraula no va al notari», «No parlen dels problemes de la gent perquè no tenen els mateixos problemes que la gent normal». Abans d'acabar amb un «Visca Catalunya lliure», Carod reconegué els errors i confessà que molta de gent li deia que esperaven més i que no havien complit les expectatives. Em recordà els retrets al PSM durant l'etapa del pacte de progrés. La resposta fou clara: «Nosaltres també volíem més, però només teníem 23 diputats!». Finalment les conyes també varen ser presents: «Mas i Montilla=masilla, que només, serveix per tapar forats»; «com que no s'ho creuen i no ho fan, han d'escriure milers de vegades Estimar Catalunya, governar bé», «Votar ERC és votar Montilla president».

A Badalona Pujol va parlar del desig d'una Catalunya políticament lliure, econòmicament forta, socialment justa i espiritualment gloriosa. Duran va criticar la frase de Carod «Mas pot guanyar les eleccions dia 1 i les pot perdre dia 2». Per la seva banda Mas féu un discurs tranquil amb moltes referències personals i familiars, i aconseguí arribar al cor dels assistents. Tot plegat, una pena. Una pena veure ERC i CiU enfrontats, una pena veure UM i PSM només units per donar suport a Mas, una pena pensar que tanmateix el país només serà quan els partits nacionalistes es deslliguin d'altres pactes i facin un front comú.