El llarg i difícil viatge cap a l'esperança

«Hi ha una estratègia de combat, perquè això és un combat i convé tenir-hi un pla», afirmà Nhyomog, que du una mà embenada, després d'arribar a Melilla. «Sempre hi ha un líder: el capità fa una senya i nosaltres hi anam», afegí Nhyomog, que té 30 anys.

Durant les darreres setmanes, centenars d'immigrants, sobretot de l'Àfrica occidental, han intentat passar la frontera en allaus massives. La setmana passada, en moriren cinc en un dels intents. La investigació espanyola sobre els dos morts al seu territori ha determinat que els orificis de bala que presentaven els cadàvers no procedeixen de l'armament que utilitzen les forces i els cossos de seguretat de l'Estat. La investigació del Marroc sobre els tres morts a la seva zona no ha transcendit, si bé alguns mitjans assenyalen que la Policia marroquina parlava de tirs procedents de la banda espanyola.

El viatge de Nhyomog començà a l'humit Camerun. Viatjà, de vegades a peu, a través de Nigèria i del desert que s'estén per Algèria i per Níger, on trobà esquelets de gent que havia mort en la mateixa travessia. Als boscs de la frontera amb Melilla, a la zona marroquina, els immigrants fabriquen escales amb les branques dels arbres, que després subjecten amb roba o amb claus.

Nhyomog afirmà que formen grups de cinc persones i, amb escales que es passen l'un a l'altre s'enfilen per la tanca, de tres metres en segons quines zones i de sis en altres. Nhyomog és ara en territori espanyol i, com que el seu país no té conveni de repatriació amb Espanya, espera que el traslladin a la Península.

L'Executiu espanyol ha manifestat que aviat podria començar a tornar immigrants a la frontera del Marroc però, fins i tot en aquest cas, és improbable que la mesura serveixi de dissuasió per als centenars de persones encara amagades als boscs. El ministre d'Interior, José Antonio Alonso, anuncià ahir la devolució immediata de 70 immigrants, previsiblement per via marítima.

Els immigrants afirmen que la Policia marroquina i els soldats han destruït els seus campaments i cremat les seves pertinences, però ells continuen als boscs, on encara planifiquen la seva entrada a Europa. Per a molts, l'etapa del Marroc és la pitjor del viatge. «No tenim menjar, ni aigua neta. La Policia ho ha romput tot», manifestà ahir Diarra Tou Coro, de 22 anys, que deixà Mali, un pobre país subsaharià, el maig del 2003.

Creuar la frontera per terra s'ha popularitzat i és la gran alternativa, ja que pagar els contrabandistes de les pasteres per arribar al sud d'Espanya o a les Illes Canàries és massa car. «Si tens doblers no véns per aquí. Per vaixell és car, costa devers 1.500 euros, i per aquí no pagues res», declarà Mohamed Lamine N'Diaye, un gambià de 25 anys, al polsós i saturat centre de la Creu Roja a Melilla.

Amb tota certesa, l'opció de passar la tanca és més segura, també: Atime, una ONG marroquina, afirmen que més de 4.000 persones han mort des de 1997 mirant de travessar l'estret de Gibraltar, i també en la curta travessia de l'Atlàntic a les Canàries.

Espanya té l'única frontera terrestre d'Europa amb l'Àfrica, cosa que la converteix en una opció òbvia, però el procés recent de regularització d'estrangers que hi treballaven de manera il·legal ha propiciat que alguns vegin Espanya com un Estat amistós.

Tant si és ver com si no ho és, Espanya s'ha convertit en una espècie de terra promesa per a molts, com Diallo Mohamed, que ha passat cinc anys als boscs, des que partí del Níger, un dels països més pobres del món. Els seus pares, vius quan en sortí, ja són morts. «Rés tot el matí, l'horabaixa i la nit», afirmà aquest jove, de 24 anys. «Déu em farà arribar a la terra de Melilla».