La por dels ferits de reviure la tragèdia un any després

Per això, molts han planejat sortir de Madrid o fins i tot d'Espanya per aquestes dates, mentre que d'altres reconeixen la seva por davant de les imatges que puguin difondre's en els mitjans de comunicació i demanen respecte a les víctimes.

És el cas de Javier Galán, un reporter d'Efe-Televisió, que viatjava en un dels vagons que esclatà al Pozo del Tío Raimundo, i que considera que «el tractament informatiu hauria de consistir en una visió general de l'11-M, perquè no s'oblidi mai i es faci tot el possible perquè no es repeteixi».

Un any després, Javier continua amb les sessions diàries de rehabilitació per adquirir força a les cames i complir el seu major desig: «Tornar a treballar com més aviat millor». Com altres víctimes, només recorda la frenada i l'apagada de llums del vagó, i assegura que tornar a veure les imatges «pot fer» molt mal a altres víctimes que tracten de recuperar-se. Reconeix que ha estat fonamental parlar del que ocorregué: «S'ha de treure tot això d'un mateix, no es pot quedar dins».

Sonia tampoc no ha tornat a la feina; és una jove de 30 anys que passà dos mesos en coma i encara té la cara cremada, una cosa que li recordarà tota la vida l'atemptat que va sofrir al tren en el qual cada dia acudia a la seva oficina com a comercial.

Amb cicatrius encara en una part del rostre, rep assistència psiquiàtrica a l'Hospital Gregorio Marañón, té pendents diverses operacions de cirurgia reconstructiva i mostra el seu temor per si podrà tornar a exercir el seu treball davant del públic. Tampoc no recorda res d'aquell dia, «encara que aquest primer aniversari li fa tenir consciència de nou del que ha passat».

Ara li interessa «aprendre a viure» i «continuar amb la seva vida», encara que sap que no es pot quedar indiferent davant de la data de l'11 de març. La prioritat de Sonia és «que tots tornem a la normalitat» i que «allò no es converteixi en un canvi radical en la vida».