«Què bé trobar-se entre tan grans mostatxos»

Havien passat més de nou hores des de l'inici del viatge sorpresa, a la base aèria de Torrejón (Madrid). José María Aznar tenia decidida la visita des de feia mesos, però desitjava evitar l'anunci previ, sobretot per raons de seguretat, igual com feren el primer ministre britànic, Tony Blair, i el president dels EUA, George Bush. Divendres dematí havia parlat per videoconferència amb els comandaments dels més de tres mil soldats espanyols desplegats a nombroses parts del món, des de la Antàrtida fins a Kabul, des de Bòsnia a l'Oceà Índic. No els havia anunciat res.

Federico Trillo, ministre de Defensa, i Eduardo Zaplana, ministre de Treball i portaveu del Govern, tenien informació prèvia de les intencions del president, però només després del Consell de Ministres saberen que la sortida s'efectuaria aquella mateixa nit. Ambdós reberen instruccions precises de mantenir la confidencialitat, igual que el secretari d'Estat de Comunicació, Alfredo Timmermans, i els membres del gabinet del President que es desplaçarien a l'Iraq. El mateix requisit fou sol·licitat als dos mitjans de comunicació públics que acompanyarien el seguici: l'Agència EFE i Televisió Espanyola. La resta dels mitjà presents a l'Iraq serien conduïts a Diwaniya sense explicar-los per complet el programa de la visita.

A l'una del migdia arribà l'hora de dinar. Aznar havia duit cava català, vi de Rioja, torrons alacantins i cuixot d'origen no especificat. El menú consistí en llenties estofades, aletes de pollastre, pastís i cafè.