Nosaltres perdérem la sobirania just després del Tractat d'Utrecht

El Tractat d'Utrecht (1713), que posà fi a la Guerra de Successió, permet que Gibraltar passi a mans britàniques, però també suposarà la capitulació de catalans, aragonesos, valencians, mallorquins, eivissencs i formenterencs (Menorca passa, com Gibraltar, a mans angleses). Aquests, mitjançant els Decrets de Nova Planta, perden les seves institucions pròpies i també la sobirania compartida o cosobirania, a la qual Pujol fa ara referència. La Guerra de Successió (1702-1714) fou el darrer dels nombrosos conflictes desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV de França. L'any 1700, la mort del darrer Àustria hispànic, Carles II, obre un debat a nivell europeu sobre la seva successió.

Anglaterra i Holanda, amb interessos geoestratègics (polítics i econòmics), no accepten el testament del monarca traspassat, que cedeix els regnes hispànics a Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV, i abonen els drets de l'altre pretendent, l'arxiduc Carles d'Àustria. Els membres de l'antiga Corona d'Aragó prenen partit i es van posicionant a poc a poc al costat de l'arxiduc Carles d'Àustria, per raons de tipus socioeconòmic, però sobretot polítiques. Era molta la por de veure anul·lada la llibertat individual i col·lectiva per part d'un princep francès, crescut en l'administració envers l'absolutisme i no gens avesat a veure limitada i contrastada pels súbdits l'autoritat del sobirà. El 1706 l'arxiduc entra triomfalment a Barcelona i les tropes catalanes el reconeixen no només com a comte legítim de Barcelona, sinó com a rei (Carles III de Catalunya i Aragó). Ben aviat, tot el principat pren les armes a favor del rei-arxiduc, i el mateix feren Aragó i el País Valencià.

Esperonat per la resposta que rep a la Corona Aragonesa, Carles III es disposa a recollir la totalitat de l'herència hispànica de Carles II i avança cap a Madrid, on entra, però no és ben rebut. Castella, que semblava definitivament esgotada a la darreria del segle XVII, es redreçà en contra d'un monarca que semblava imposat pels regnes del llevant peninsular i es converteix en el puntal més ferm de la dinastia francesa. La situació s'explica per la propaganda contrària al rei-arxiduc, però sobretot contra els catalans, als quals s'atribuïen propòsits de subjecció de Castella. Els resultats d'aquest poderós moviment d'exaltació castellana no triguen gaire a manifestar-se; Carles III ha d'abandonar Madrid i les forces borbòniques derroten l'exèrcit carolí a la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707). El País Valencià i Aragó cauen en mans de Felip V, que anul·la les seves constitucions. Malgrat que les tropes aliades ho tornen a intentar (de fet arrabassen les Balears als Borbons), l'estratègia fracassa i el rei-arxiduc ha de replegar-se a Catalunya.

Però la mort sobtada del seu germà, Josep I, el converteix en emperador. Anglaterra i Holanda es tiren enrere i deixen d'enviar tropes. Carles, convertit ara en l'emperador Carles VI, s'acontenta amb la resta de regnes hispànics europeus, mentre Anglaterra reté Gibraltar i Menorca. Només queda resoldre la situació de catalans i balears, que es resistien a perdre les seves constitucions, que Felip V ja havia anul·lat al País Valencià i a l'Aragó. L'article 13 del Tractat d'Utrecht els concedeix el dret a comerciar amb Amèrica, però els restitueix les institucions pròpies. Barcelona resistirà el setge amb l'ajut dels austriacistes des de Mallorca, però l'11 de setembre de 1714 cau. L'illa de Mallorca no serà ocupada fins al juliol de 1715, després d'una resistència simbòlica.

La repressió política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions pactades (Barcelona, Mallorca); un bon nombre d'austriacistes hagué d'emigrar; els béns dels nobles i militars foren confiscats; els eclesiàstics foren privats dels seus càrrecs, les ciutats foren privades de les seves universitats i les constitucions catalanes foren abolides pel Decret de Nova Planta (1716), com ho foren també les de Mallorca.