En primer lloc, som una dona que en uns mesos farà cinquanta anys. No només per l'edat i acostar-me a l'avantsala de la menopausa, he de reconèixer que estic en un moment de la meva vida amb les hormones força revolucionades. En segon lloc, fa temps que tenc l'oportunitat i el plaer d'escriure en aquest mitjà de comunicació, i que amb alguns articles publicats les meves amigues m'han suggerit insistentment que escrivís sobre nosaltres, les dones. En tercer lloc, no pertany a cap moviment feminista, i personalment, tenc les meves reticències sobre això, però no pretenc escriure aquí dels drets de les dones, ni de la discriminació ni de la violència masclista.
I finalment, segurament aquest article d'avui estigui dirigit i sigui més del gust de les lectores, però mai no plou al gust de tothom! Vull aclarir que són comentaris i percepcions personals, sense necessitat d'estar consensuats ni avalats empíricament, i evidentment, la intenció d'aquest article no és generalitzar, i menys ofendre a ningú.
De les interrelacions entre homes i dones, molts són els prejudicis cap a nosaltres, sovint som infravalorades pel gènere masculí, amb molta probabilitat pensen que nosaltres no podem fer les coses millor que ells, exceptuant els tòpics: cuinar, netejar, planxar, comprar, tenir cura dels fills o fer-los pensar en la reunió amb el tutor, la visita al metge o el dinar familiar... Això sí, quan i amb qui juga el seu equip de futbol no cal recordar-ho. Tota la resta, molts d'ells assumeixen que ho saben fer millor o que són més intel·ligents, bé, no només ho assumeixen, sinó que també ho asseguren, t'ho demostren i t'ho refreguen per la cara: «Ho veus?», «Si ja t'ho deia jo», «Apa, deixa-ho que tu no en saps / no pots», «No siguis beneita», etc.
Sincerament, a quina dona no se li remouen les entranyes quan sent dir «És que vosaltres sou molt complicades!» Complicades? Més aviat, i en moltes ocasions, és per culpa d'un home que ens compliquem la vida. Com si ells fossin llibres oberts i de fàcil i assimilables lectures! Certament, han estat parits, i possiblement alletats, per dones, però que no ens vinguin amb històries per no dormir, ximpleries, incongruències, excuses inversemblants..., que com diuen algunes mares: «el meu fill és idèntic al seu pare», i no ho diuen fent referència a allò físic, precisament.
Un altre comentari que solen dir molt a la lleugera és «el que he d'aguantar!» Pobret, quina llàstima! Però segurament, si poséssim en una balança la motxilla que cada membre d'un matrimoni o una parella porta a l'esquena del conjunt de la seva relació, amb molta probabilitat el plat que suporta el pes de la motxilla de la dona ha fet, fins i tot, un forat a terra per la càrrega. Una situació habitual on es troba un clar exemple, és la mandra o l'esforç per haver d'anar o rebre la visita de la sogra... Però a veure, il·luminat, per descomptat la teva mare viu tan tranquil·la sense tu a casa seva que no pateix ni mica!
Un imprescindible de la llista: «Ara no, no tenc ganes de discutir», quan el que s'està fent és intentar tenir una comunicació efectiva o aclarir els fets, és el súmmum. El primer que et pot passar pel cap, a més d'imbècil, desgraciat o cap de fava, és aquest crit de lamentació de na Carol, el personatge interpretat per Helen Hunt a la pel·lícula 'Millor, impossible', «Prou, per què jo no puc tenir un nuvi normal? Per què?» I insuperable és que surti la mare per darrere i afegeixi «Tothom vol això... I això no existeix.»
El que si que existeixen són moltes diferències de personalitat i naturalesa entre els homes i les dones. Sovint nosaltres som més sensibles, sentimentals, afectuoses, reflexives, generoses, comprensives, sinceres, intel·ligents, racionals, comunicatives, pacients... que ells. Després d'una baralla, ruptura o separació és normal sentir un reguitzell de qualificatius envers ells, a més d'imbècil, desgraciat i cap de fava, i l'aplec de sinònims; uns altres com egocèntric, impresentable, miserable, mentider, hipòcrita, entabanador, manipulador, masclista...; i de crítiques per la seva detestable actitud, manca d'interès en la relació, deixadesa, menyspreus, pèrdua de respecte, pensar només en ell i el seu benestar, tracte de com si fossis la seva criada o de la seva propietat, manca de comunicació, voler fer els teus comptes, decidir per tot dos, deixar d'estimar, manca de compromís, indiferència, subestimar, imposicions, humiliacions, etc.
Un clàssic i normalitzat estereotip entre les dones és que sovint ells pensen amb el gland. Precisament, un aspecte al qual els homes solen donar massa importància és la sexualitat, o, més concretament, a la seva virilitat. En aquest sentit es creuen els reis del mambo. Més d'un sembla que els ulls li sortiran d'òrbita quan veuen una jove/dona atractiva, sobretot si estan en grup. Per no fer esment de la infidelitat, consumada o desitjada, d'una bona part d'ells. Als homes també els hi agrada molt presumir que són els millors amants i que sempre tenen disponibilitat. Però estan molt equivocats i lluny de la realitat, quantes dones no hem fingit un orgasme per qualsevol motiu, com per no fer mal al seu orgull o masculinitat, o perquè estem avorrides i volem que acabin... Quantes dones no hem exagerat sentir plaer, per fer veure que ho fan molt bé, quan realment no ha estat així, i passem més gust totes soles o amb un incondicional, tipus Satisfyer. O quants homes s'han excusat dient avui no, que estic cansat. Cansat? Però si no has alçat ni una palla de terra, comediant!
Per acabar aquest article, enhorabona a totes aquelles dones que són felices amb les seves parelles o marits, que no se senten reflectides en aquest escrit i/o no hi estan d'acord. Enhorabona a tots els homes que mantenen una relació sana, d'igualtat i harmoniosa, que aporten i no resten a les seves companyes, sense necessitat de ser prínceps blaus amb no ser gripaus ja és molt. I sobretot, enhorabona a totes les persones que trien estar soles com a opció personal i que no es deixen trepitjar per ningú.
4 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Ja ha començat a sortir a les xarxes socials.
Ara veurem, "balears", si teniu reganyols de publicar aquest. El dBalears m'ha censurat. M'ha eliminat, curt i ras, dues comunicacions que havia enviat al diari i ja hi havien sortir publicades. La censura del políticament correcte, de les feministes rabioses i ressentides permanents, fa por, eh "balears"? Doncs jo vos vull dir que, havent estat seguidor del Balears quan i subscriptor quan sortia en paper, m'he afartat de la vostra submissió poruga a tota aqueixa dictadura de senyores furibundes i masclets disminuïts que les llepen. Aquí quedau i estaré temps a tornar-vos llegir. I vos faig avinent que difondré això que m'heu fet damunt diverses xarxes socials. La gent, gent que fins fa un cert temps, vos seguia i vos defensaca, n'està fins al capdamunt, de la vostra mollor.
Ellas i noltros.
Pobretes elles. Lo que han d'agontar!