Un llistó molt baix pel plaer

No recordo el moment exacte en què ho vaig aprendre: la sexualitat dels homes cisgénere (1) és simple. La creença, molt pròpia de la heteronorma, va així: els homes pensem en sexe tot el temps, volem sexe tot el temps, som capaços de tenir sexe tot el temps. I com així de simple és la nostra psicologia, també ho és el nostre performance: volem ficar-la, treure-la, escórrer-nos, dormir.

Repeteix aquesta fórmula cada segon o tercer dia i tindràs a un home feliç. I d'això es tracta la sexualitat masculina. Les emocions no importen, no ens afecten. Tot és fàcil i efectiu, com hem de ser els homes.

En aquest sentit som l'oposat de les dones, a les que hem construït com la nostra antítesi: si nosaltres som simples, elles són complexes; si nosaltres racionals, elles emocionals; si per a nosaltres l'única fi del sexe és obtenir plaer, per a elles és l'amor; si nosaltres ens encenem ràpidament, «com un focus», elles necessiten molt temps per a escalfar-se, «com una planxa». «Què vol una dona?», va preguntar Freud alguna vegada. I si ni el mateix pare de la psicoanàlisi va poder entendre-les, molt menys nosaltres.

Totes aquestes creences, per descomptat, no són més que mites. En realitat, qualsevol afirmació que busqui reduir com vivim la nostra sexualitat a una o dues explicacions sempre estarà incompleta. No obstant això, aquestes continuen vigents en la major part de la societat. I com varen assenyalar els sociòlegs John H. Gagnon i William Simon amb la seva 'teoria dels guions sexuals', encara que aquestes creences siguin falses, estructuren, construeixen i, sobretot, limiten la nostra manera de viure i entendre la sexualitat. Els mites, encara que siguin invents, eduquen.

Agafem, per exemple, en Roberto. Ell em va consultar perquè tenia una disfunció sexual comuna: ejaculació precoç (es pensa que fins un 39 per cent dels homes podrien patir-la en algun moment). A la seva parella això l'havia molestat durant anys, fins el punt que Roberto li va confessar que a ell no li incomodava escórrer-se als deu o quinze segons de ser estimulat de qualsevol manera. Al contrari: per a ell era el normal. Quan li vaig preguntar per què no el molestava em va respondre: «Perquè encara que acabo ràpid, de tota manera tinc un orgasme.»

La seva resposta és consistent amb els mites que he esmentar al principi. Als homes solen educar-nos per a tenir sexe i que no es tracti d'una trobada, una conversa entre dues persones en la qual s'hi basa el plaer, les carícies i les besades com a llenguatge, sinó més aviat com un acte farragós en el qual l'acudit és ejacular, sentir-se ric uns segons… i ja. A això, Sumeu-hi que, per a molts homes, el moment de l'ejaculació és quan de veritat sentim, aquest moment de les nostres vides en què ens permetem abandonar-nos a les nostres sensacions per uns segons. Això explica que un home com Roberto s'hagi condicionat per a ejacular als pocs segons i no pugui entendre per què la seva parella s'enfadi.

Pensar que el sexe només existeix per a tenir un orgasme és posar-li una vara molt baixa al plaer. Per anhelar un orgasme ràpid, Roberto s'estava privant d'altres experiències: la intimitat amb la seva parella, l'aprenentatge sobre el seu propi cos, la sensació d'afecte, la passió acumulada fins a desbordar-se, el joc, els riures. És a dir, tota pràctica sexual més enllà de la penetració. I així acabava fins i tot perdent l'oportunitat de tenir millors orgasmes, perquè el seu cos i la seva ment amb prou feines s'estaven escalfant quan ja s'havia escorregut. És clar que ejaculava però no sé si se li pot dir 'orgasme'.

Deu ser això un reflex de tota la seva vida? Potser Roberto va créixer en un ambient ple de mancances, on de molt primerenc es va acostumar a sacrificar el plaer per a poder sobreviure. I continuava sent així: gastava poc i estalviava molt (sense saber bé per a què), menjava ràpid per a no perdre temps de treball, mai feia vacances, rares vegades feia qualsevol cosa que no es traduís en productivitat. El plaer era una meta a la qual arribar, no un procés conscient que calia gaudir en totes les seves etapes, segon a segon.

Quan li vaig explicar tot això, Roberto es va quedar mirant-me uns segons. «donc quan he de durar boixant?», em va preguntar.

«Ni idea. Vint minuts? Una hora? Cinc hores? No importa. No estem parlant d'una mesura de temps, sinó de presència». No és quant de temps, sinó com pots gaudir durant aquest temps. T. S. Eliot, (2) en el seu poema 'Burnt Norton', va dir: «En el punt immòbil del món que gira:/Ni carn ni absència de carn, ni des de ni cap a./En el punt immòbil: allí està la dansa». Quant temps ha de durar el sexe? No ho sé. El que els duri la dansa.

Per a sentir plaer es requereix això que la parella de Roberto li demanava i que ell no sabia com atorgar: presència. Aquesta dificultat per a ser present és un dels símptomes més característics de la masculinitat en la nostra cultura. Als homes no ens ensenyen a estar sinó a fer, perquè en fer podem demostrar. Què volem demostrar? La nostra masculinitat. D'acord amb el sociòleg David Gilmore en el seu llibre Manhood in the Making:

«La veritable homenia és diferent a la simple anatomia masculina, en el sentit que no és una condició natural que arriba espontàniament a través de la maduració biològica, sinó un estat precari o artificial que els nens han de guanyar enfront de grans adversitats.»(3)

Aquest fenomen té el seu correlat en el llit. Per a la majoria dels homes, el sexe és un performance en la qual l'objectiu no és estar amb la parella, sinó fer amb la parella. És la quantitat el que val: el nombre de posicions que practiquem, el recompte d'orgasmes que provoquem, les vegades que boixam entre setmana, si ejaculem. Si hi ha plaer o no en aquestes activitats, poc importa. Moltes vegades l'objectiu és només que es realitzin i es compleixin els estàndards esperats. El sociòleg Michael Kimmel explica:

«El plaer sexual és, rares vegades, l'objectiu d'una trobada sexual. Una cosa més important que el propi plaer està en joc: sentir-nos homes. La sensació de no estar tenint suficient sexe i la gairebé compulsiva necessitat de sexe per a afirmar la nostra masculinitat es nodreixen mútuament, creant un cercle viciós de manca sexual i desesperació.»(4)

La recerca constant per demostrar la nostra masculinitat a través d'actes concrets és un dels pilars que sostenen el mite que els homes tendim cap a la racionalitat. No obstant això, aquesta característica, més que un component intrínsec del que som, és una defensa del que temem: què succeirà quan enfrontem un problema que no pugui resoldre's amb una acció directa, si la capacitat de solucionar sol ser la nostra única eina per a encarar la incertesa. Allò que manca de solució directa i racional representa una amenaça a la nostra masculinitat.

Un exemple d'això? La disfunció erèctil.

Les ereccions no es poden controlar: ho saben els adolescents quan se'ls atura per a enmig d'una classe de matemàtiques i ho saben els homes que han patit alguna vegada disfunció erèctil. Tenir una erecció quan no desitges, o no tenir-la quan sí que desitges és un fenomen conegut com a 'excitació no concordant' i en l'adultesa sol aparèixer en situacions de molta por o estrès.

L'alta prevalença de la disfunció erèctil (almenys la meitat dels homes majors de quaranta anys la pateixen, segons la Secretaria de Salut de Mèxic) es deu a una mescla de factors fisiològics i psicològics. No obstant això, tota l'angoixa que sol provocar i que colpeja fortament les emocions dels homes, i en molts casos desencadena depressió, és completament psicològica.

Això es deu, en part, al fet que ens ensenyen a valorar la nostra sexualitat en funció de la nostra 'potència sexual' i aquesta s'estima en funció de la grandària del nostre penis i la fermesa de les nostres ereccions (d'aquí ve que a la disfunció erèctil se l'hagi conegut durant molt de temps com a 'impotència'). Aquests elements defineixen el nostre valor total com a homes. En els nostres penis està el centre gravitatori de la masculinitat.

Com a conseqüència, els homes generem una relació paradoxal i de molta ansietat amb els nostres penis. En el seu llibre The Will to Change, Men, Masculinity, and Love, l'escriptora bell hooks explica:

«Els nens aprenen que han d'identificar-se amb el seu penis i amb el potencial plaer que les seves ereccions provocaran, mentre que, simultàniament, també aprenen a témer-li al seu penis com si fos una arma que podria trair-los, deixant-los indefensos, destruint-los».

Jo ho sé perquè ho vaig viure.

La primera vegada que no se'm va posar dura tenia 21 anys. Ana, una amiga que m'atreia molt i amb la qual mai vaig imaginar tenir sexe, estava davant meu, nua, desafiant justament aquesta idea. I jo estava sorprès, ple de nervis.

No sols era que jo no esperava que ocorregués això, sinó que, a més, no havia fet res perquè passés. Jo simplement estava ballant amb Ana quan ella va prendre la iniciativa per a besar-me primer i per a proposar tenir sexe després. Això mai m'havia ocorregut abans i, emocionat, vaig accedir. Durant el tragí tot va marxar com era d'esperar. La desitjava moltíssim i el meu penis estava llest. Però després, al moment de posar-me el condó, el meu penis va deixar de reaccionar i la meva erecció es va convertir en terra, en fum, en pols, en ombra, en res.

Si descric aquesta experiència amb tant de drama és perquè així la vaig viure. En realitat, el que va succeir va ser bastant simple i fins i tot tendre: Ana va notar el que passava i em va preguntar si estava bé. Li vaig dir que em sentia una mica rar, vaig culpar l'alcohol (un altre clixé), ens besem una mica i ens en vàrem anar a dormir. L'endemà parlàrem com sempre, continuàrem sent amics i tot bé.

Això va ser el que va succeir. Però com ho vaig viure va ser diferent. Durant mesos no vaig poder treure'm del cap un pensament: vaig fallar. Ni tan sols sabia a qui havia decebut, però la sensació m'esglaiava com a un nen al qual l'acaben de renyar a crits per portar una mala qualificació.

Crec que varen passar dues coses: la primera és que si cada trobada sexual és una oportunitat per a validar la masculinitat a través de la nostra erecció, això significa que en cada ocasió també existeix el risc de danyar-la en cas de perdre aquesta erecció. La possibilitat de fallar davant d'Ana, que m'intimidava tant perquè m'agradava tant, m'aterria.

En situacions així és habitual que aparegui un tipus d'ansietat molt particular que ha estat batejada “ansietat per acompliment” i es refereix a la preocupació que sorgeix per l'expectativa de rendir adequadament en una situació donada, diguem, un partit, un concert o una relació sexual. Aquesta ansietat, comunament, acaba provocant angoixa i altera les nostres funcions fisiològiques, frustrant l'acompliment que ens agradaria tenir: acabem jugant malament durant el partit, cometent errades durant el concert o perdent l'erecció. De nou, falta de presència: per deixar d'estar en el moment i permetre que el meu cap se n'anés a un altre costat, al lloc mental on només existeixen les expectatives i els reclams. Vaig oblidar que el plaer és la raó per la qual juguem, interpretem música o tenim sexe en primer lloc.

La segona cosa que va succeir és que com jo no havia fet res per a lligar amb Ana, la nostra trobada immediatament va deixar de ser un espai en el qual jo hagués de demostrar la meva masculinitat. En retrospectiva, veig que això va poder ser molt alliberador, perquè ja no hi havia necessitat de provar que era digne. Encara millor: si ella havia decidit tenir sexe amb mi sense que jo fes res, significa que m'havia donat la seva validació per endavant.

No obstant això, paradoxalment, aquesta situació em va provocar moltíssima ansietat, perquè vaig deixar de saber què fer. La meva suposada racionalitat masculina ja no servia de res, m'havia deixat desarmat i enfrontant-me a una situació nova per a la qual els recursos que tenia no servien de molt. Em sentia insegur i el meu cos el va demostrar. La qual cosa era comprensible i congruent, per descomptat, però jo ho vaig viure com una traïció.

Per què concloc aquest text parlant de mi? Perquè m'hauria agradat saber aquestes coses als 21, als 22 o als 23. O a qualsevol edat en la qual no hagués hagut d'anar a psicoteràpia i llegir textos acadèmics sobre sexualitat i masculinitat per a poder comprendre no sols perquè havia perdut la meva erecció aquesta vegada, sinó també perquè m'havia dolgut tant, perquè m'havia sentit tan humiliat, perquè l'angoixa d'aquesta nit em va perseguir durant anys.

La masculinitat pot ser una camisa de força. Els pacients que veig tots els dies i que em parlen de les seves disfuncions i insatisfaccions sexuals com Roberto, em narren històries d'egos ferits, nens espantats, adolescents sense lloc en el món, homes amb por i amb pànic a sentir por. Qüestionar el procés que ens porta a formar-nos com a homes i a sentir que hem de provar-nos tots els dies i a tota hora, a risc de perdre la sensació d'homenia que ens dóna identitat, és una de les claus per a alliberar-nos d'aquesta restricció i poder tenir relacions sexuals (i vides, en general) menys angoixoses, menys violentes, més presents, més harmonioses i més planeres.

Cal començar a dir-ho: el penis no és la mesura de tots els homes. La masculinitat no tindria per què ser una perpètua competència. El sexe no és un camp de batalla on et provaràs com a home. La disfunció erèctil no és una traïció del teu cos. L'orgasme no és l'única raó per a boixar. I la majoria de les situacions sexuals que considerem disfuncions podrien deixar de ser-ho si reestructuréssim el que entenem com a plaer o com a sexe.

La sexualitat és complexa i pot generar tant de goig com plaer. En parlar de les raons per les quals els homes veritablement tenen sexe, més enllà de l'aparent simplicitat de les seves motivacions i objectius, el metge expert en sexualitat masculina Bernie Zilbergeld va afirmar:

«Volem satisfer-nos a nosaltres i a les nostres parelles (i aquesta satisfacció podria ser definida de manera diferent per cada individu), acostar-nos emocionalment (fer l'amor), validar el nostre sentit de masculinitat o feminitat, reflectir i generar sentiments d'excitació i passió i, per a algunes persones, produir una experiència mística. Això és demanar molt al que sembla una simple activitat física. Els grans motius que tenim en la ment en haver de practicar sexe ho tornen més complicat de ficar la teva cosa en la seva cosa i moure't fins que t'escorris. Molt es desitja, molt està en joc. Quan s'arriba a aquest nivell estem molt lluny de fer alguna cosa que sorgeixi naturalment, com també estem lluny d'alguna cosa que sigui fàcil i senzilla.

«Potser en comprendre i compartir tots aquests processos i experiències, en comptes de continuar contant una vegada i una altra les històries de conquestes sexuals i triomfs sobre la masculinitat que tant de mal ens han fet a nosaltres i al món, podríem trencar els mites que ens impedeixen conèixer la nostra sexualitat, les nostres emocions i els nostres cossos amb profunditat i compassió, per a, en canvi, comprendre alguna cosa que vàrem saber des de sempre però volíem evitar costés el que costés: la sexualitat dels homes no és banal, pel simple fet que la sexualitat humana tampoc ho és.»

(1) Amb aquest terme em refereixo a persones que van néixer amb cossos amb penis, van ser socialitzats com a nens i ara tenen el rol social i la identitat de gènere de 'home', és a dir, homes cis. No obstant això, reconec que hi ha homes que no són cis i la seva identitat és tan vàlida com la de qualsevol.

(2) T. S. Eliot, Cuatro cuartetos. Mèxic.

(3) David G. Gilmore, Hacerse hombre. Concepciones culturales de la masculinidad, Paidós Ibérica, Barcelona, 1994

(4) Michael S. Kimmel, 'Fuel for Fantasy: The Ideological Construction of Male Lust', apud bell hooks, The Will to Change: Men, Masculinity, and Love, Washington Square Press, Nueva York, 2005.

Podeu trobar el document original, de César Galicia a: https://bit.ly/3gQ0bJu