algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
13°

Vázquez Humasqué i el Mallorca

La iniciativa de Cort de dedicar un carrer a Adolf Vázquez Humasqué és digna de lloança. Vázquez va arribar a Palma l'any 1911 per a fer-se càrrec de l'Escola d'Agricultura, i va residir-hi prop de dues dècades. Home actiu i emprenedor, la seva influència va ésser determinant en la dinamització de la vida cultural i esportiva de l'illa. Va escriure diversos llibres, algun de temàtica agrícola, com és ara Nuevos cultivos en Mallorca, i d'altres de creació com la novel·la El secreto de la pedriza. Tanmateix, la iniciativa que a la llarga esdevindria més transcendent, va ésser la fundació de l'Alfons XIII, de manera que el carrer que porta el seu nom no sols l'homenatja a ell, sinó a l'equip que aquest mes acaba de complir noranta-cinc anys. Però tornem a Humasqué. La placa va descobrir-se dissabte passat, a Sant Agustí.

I Aina Calvo, en el parlament consegüent, va evocar la part més atractiva de la biografia del fundador, com és ara el seu compromís amb la República fins al punt que, acabada la guerra, no va tenir altre remei que exiliar-se a Mèxic, on va morir l'any setanta-cinc. Vázquez, nascut a Vilafranca del Penedès, va afiliar-se a Esquerra Republicana i va ésser director de l'Institut de Reforma Agrària i subsecretari del Ministeri d'Agricultura en el darrer Govern d'Azaña. Calvo -i va fer bé perquè no era l'hora ni el moment- va passar per alt els interrogants que s'obren en relacionar Humasqué amb l'Alfons XIII. Tanmateix, Jaume Cladera -un dels caps més representatius d'una dreta amb cara i ulls, clarament en minoria en el conjunt de la dreta- va reclamar, en el mateix acte, la implicació del món intel·lectual en l'arrelament social del Mallorca.

Doncs el primer pas que ha de fer -i estic convençut que Llorenç Serra Ferrer no li posarà cap emperò- rau en la necessitat d'obrir els arxius del club als historiadors. Al marge de la cronologia dels avatars esportius, sempre interessants, el Mallorca té una època de novel·la d'intriga -i convid Sebastià Bennàssar a implicar-s'hi- que va des de des la fundació fins als anys cinquanta, quan acaba la postguerra i n'agafa el timó gent sense memòria o alliçonada des de dalt. Abreujant: Què feia un progressista com Humasqué en un club que naixia definit ideològicament pel nom? Per afegitó, va ésser Humasqué qui va sol·licitar al Rei la gràcia de poder dir-se Reial. Era evident que el Reial Alfons XIII s'enfrontava al Mecànic o al Balears, i a altres equips de les barriades obreres de Ciutat, amb un plantejament ideològic que no podia ésser més diàfan. És lògic, per tant, que, en proclamar-se la República, la directiva considerés oportú procedir al canvi de nom.

Dia 16 d'abril de 1931, la Reial Societat Alfons XIII ja es deia Club Esportiu Mallorca i l'escut, que fins aleshores era una A, d'Alfons, sobre un fons que reproduïa el tretze en nombres romans, va ésser substituït per un altre de força més proper a la sensibilitat popular, atès que hi figuraven les quatre barres de la senyera i el ratpenat, ambdós símbols presents en bona part de l'heràldica dels Països Catalans (un incís: per què no el recupera el tàndem Serra-Cladera?). Tanmateix, els canvis no deixaven d'ésser una careta, com ho demostra el fet que l'entitat prohibís als futbolistes del planter participar en l'Olimpíada Popular de Barcelona, organitzada, el juliol del trenta-sis, en resposta a les Olimpíades de Berlín. Cal aclarir que Adolf Vázquez Humasqué ja no tenia res a veure amb les decisions del Club, perquè havia abandonat l'illa l'any vint-i-nou. Però a la directiva hi continuava gent de la seva més absoluta confiança. Josep Quint Zaforteza, per exemple. O Josep Ramis d'Ayreflor. El primer havia estat un dels fundadors de l'Associació per la Cultura de Mallorca, cosa que no va privar-lo de participar activament en la preparació del cop d'estat feixista.

I el senyor Ramis d'Ayreflor era un home d'Església, fundador d'Acció Catòlica, i és sabut que Acció Catòlica va ésser un viver del falangisme més radical. En un comunicat del 14 d'abril de 1939, signat pel secretari, Francesc Pons, i pel president, Andreu Homar, el Mallorca reiterava la seva lleialtat a Franco i lloava Itàlia, Alemanya i el Japó, les tres potències feixistes que es disposaven a endolar el món. Més endavant, va dirigir el club el senyor Lluís Sitjar, un cacic que va accedir a la presidència essent regidor de Cort (1940-1943), en els temps més sinistres del franquisme. Però no cal parlar de la guerra. El tema atraient és un altre. Per quin motiu un progressista com Humasqué dóna a la dreta una entitat que farà servir d'instrument ideològic al servei dels seus interessos? Insisteixo, el tema és atraient. I fa part de la història d'un club que ha aconseguit, amb algunes ombres i molts de mèrits, esdevenir un referent del mallorquinisme emocional.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris