nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

Utilitat dels encontres d'escriptors

El títol hauria de ser una pregunta. Tenen cap utilitat les trobades d'escriptors que de tant en tant es munten aquí i allà, que apleguen un parell de desenes d'animalons literaris, o de bestiasses, i els fan participar en unes quantes taules redones debatent sobre temes avorrits, estrambòtics, apassionants o impossibles? I, si en tenen qualcuna, quina és exactament?

Jo no sé si la gent que no forma part del monet cultural és capaç d'imaginar-se o d'endevinar què s'hi ha fet en un esdeveniment com, per exemple, el segon encontre de joves escriptors que justament s'ha celebrat aquest cap de setmana a Gandia. Si la gent es creu l'enfilall de tòpics paròdicament ofensius que, des de fora, sovint s'associen a tot el que fa olor de cultura, el que en deu pensar és que aquestes trobades són una borratxera de pedanteria, una festassa de vanitats, una desfilada inacabable de poetastres desesperats per dir els seus poemes a qualsevol parell d'orelles indefenses que se'ls posin a tret i de novel·listes obsessionats perquè qualcú tengui el temps i la paciència -o la pietat lectora- per empassar-se sencer com a mínim un dels seus llibres. Res d'això no és fals del tot, evidentment. Però la veritat completa és una altra. O és a una altra banda.

En el món i en la història de la literatura, els encontres d'escriptors -sobretot de literats incipients o tirant a joves- solen gaudir d'una bona premsa considerable. Basta fixar-se en les Converses Literàries de Formentor que es varen celebrar a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, les quals gaudeixen d'una aurèola tan perennement mítica que, des de fa dos anys, fins i tot s'intenten emular o recuperar institucionalment. Això per no anar més enrere i parlar de les esmolades tertúlies en els salons francesos del devuit, ni de les reunions especiades amb alcohol, opi i relats de terror dels romàntics anglesos -Byron, el matrimoni Shelley and Cia-, ni tampoc de les sessions de conversa, deliri i hipnosi que durant els anys 20 van dur a terme els surrealistes, moltes de les quals donaven com a resultat obres iconoclastes o revolucionàries i, a més a més, acabaven a cops de puny o fins i tot amb pistoles fumejant.

Tot i que l'època i les circumstàncies -el franquisme gris i repressiu, un sistema cultural absolutament reclòs, raquític i depauperat- que van propiciar aquella mitologia literària de Formentor fa molt de temps que s'han esfumat, i tot i que actualment no cal veure's cara a cara per mantenir un contacte intel·lectualment vivificant amb una altra persona, avui en dia organitzar un encontre d'escriptors serveix per al que ha servit sempre: per intercanviar idees i parers (o per estampar-se'ls a la cara), per descobrir obres i autors, per assabentar-se de les diferents maneres que existeixen d'estar ficat o embolicat en aquest assumpte, fascinant i diabòlic, que és la literatura.

Sobretot, però, serveix per eixamplar o enriquir o violentar la pròpia visió del món, la concepció que un té de la tasca literària. Per a un escriptor, sobretot si encara és jove i arrogant, i per tant té la temptació de pensar que l'única manera vàlida de fer les coses és la seva -és a dir, si té la temptació de creure's el rei del mambo sense haver-ho demostrat en res ni haver-ho contrastat mai amb ningú-, el contacte distès i un punt salvatge (litres d'alcohol corrent per les venes...) amb altres col·legues de vocació o ofici és fonamental per sortir de la rutina d'un mateix.

¿Que també es pot sortir de la rutina d'un mateix quedant a casa i llegint un bon llibre? Per descomptat. Gairebé sempre és més profitós i pràctic, fins i tot. Els metges diuen, però, que de tant en tant és bo sortir de casa.

Nota: Per un problema d'edició, aquest article es va publicar al dBalears de manera incompleta, eventualitat que ara resta corregida.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Irene, fa mes de 7 anys

APPLAUSE!!

Valoración:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris