Fog
  • Màx: 22°
  • Mín:

Comunicació

No crec dir res de nou si afirm que una bona part dels problemes que patim, tant en la nostra vida quotidiana particular com a nivell molt més general, guarden relació amb la comunicació. Sovent, posem per cas, les parelles no s’avenen perquè no es comuniquen bé. La meitat dels problemes familiars i part en l’altra sorgeixen per dèficits en la comunicació. Pares i fills no s’entenen per mor del fet que es comuniquen malament. Igual passa entre proveïdors i clients, professors i alumnes, vells i jóvens…

Millorar les pròpies estratègies comunicatives, per tant, resulta sempre una inversió molt important. I, de fet, una part de les inversions que fa molta gent van en aquesta direcció. Pensem, per exemple, que la novena indústria que genera més dividends al món (que aviat s’és dit!) és la de l’ensenyament de la llengua anglesa. Tant ens importa als humans, adquirir el vehicle que ha esdevingut interllengua universal (en detriment de l’esperanto, sorgit de tants anhels i bons sentiments d’utopia). I l’aprenentatge de llengües en general, tenint en compte que l’anglès no és suficient, també va vent en popa.

No totes les professions, emperò, requereixen les mateixes habilitats comunicatives. Hi ha professions que requereixen, per les seues característiques, unes capacitats comunicatives molt superior a les requerides per d’altres. Així, per exemple, és obvi que les persones que es dediquen a l’ensenyament han de comptar amb una sòlida capacitat de comunicar allò que hagin de fer a l’abast dels seus alumnes. La comunicació constitueix l’eina fonamental per als mestres (en totes les seues gammes i condicions). Dins el que lògicament hauríem d’esperar, la major part dels professionals de l’educació compten amb uns requeriments mínims, en aquest sentit. No es pot ensenyar, a les illes Balears, si no comptes amb coneixements sòlids d’espanyol (marcats directament per l’Estat i suposats a tots els professionals de l’ensenyament del regne), un nivell suficient de llengua catalana (certificat C, si no vaig equivocat) i, cada vegada més, es valoren molt positivament els coneixements d’anglès (encara que, en aquest sentit, hom pot observar dèficits evidents).

Una altra professió que requereix un nivell elevat de capacitats comunicatives és la que guarda relació amb el món de la sanitat (metges, infermers, etc). En aquest àmbit ja no estic tan segur que les exigències es pugui dir que s’acompleixen mínimament. Per començar, com arreu en la funció pública al regne d’Espanya, se’ls requereix conèixer l’espanyol. No conec cap facultatiu que estigui exercint a Eivissa o a la resta de les illes Balears que no sigui capaç de comunicar-se en espanyol. Per tant, entre escollir metges ultramagnífics però sense coneixements d’una determinada llengua o exigir primer el coneixement de la llengua, a Espanya prima això segon. Però, en canvi, no se’ls requereix cap coneixement de llengua catalana. I sovent no poden atendre en la seua llengua els pacients catalanoparlants.

Algú podria suposar que aquest element resulta secundari. Res més lluny de la realitat. No fa gaires anys vaig participar en unes jornades sobre llengua i salut a la regió del Friül-Venècia Júlia, al nord d’Itàlia, concretament a la ciutat d’Udin (Udine, en italià). Eren unes jornades en les que bàsicament hi participaven metges, i discutien obertament sobre l’impacte que tenia en els pacients de llengua friülana el fet de ser atesos o no en la llengua pròpia. Particularment, hi vaig aportar una visió sociolingüística, que és el meu camp. Però la majoria dels ponents eren metges i parlaven des d’una perspectiva exclusivament mèdica. I de manera generalitzada entenien que un bon servei mèdic passava perquè els facultatius poguessin comunicar-se en friülà amb els pacients que tenguessin aquesta llengua com a llengua habitual.

No fa falta dir que la situació del friülà no és comparable amb la del català (llengua amb moltíssims més parlants i amb molta més presència pública). Aquí, emperò, no sembla que els metges estiguin gaire preocupats per l’impacte que el seu desconeixement del català pugui tenir en la salut dels seus pacients catalanoparlants. Ni en l’impacte que les nul·les habilitats comunicatives d’alguns membres del personal sanitari pugui tenir en la salut pública.

Pens que ara, que vivim en ple procés d’implantació dels estudis de Medicina a la Universitat de les Illes Balears seria un bon moment per plantejar-hi la necessitat que la Facultat de Medicina hagi d’impartir, necessàriament, una assignatura de Comunicació, obligatòria per a tots els futurs doctors i doctores.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per caga-ferro, fa 17 dies

Me costa de creura, peró veig que hi ha personatges amb el cervell fet de caga-ferro. ¿No sabeu que és el caga-ferro ? son els residus que tiravan les máquines de tren que marxavan en carbó.

Valoració:0menosmas
Per yuan, fa 18 dies

Normal que los medicos hablaran desde una vertiente medica, porque en un hospital la gente va a que la curen, no a hacer proselitismo de su lengua o a pregonar su ideologia panca. Bernardo, imagino que eras el ridiculo de la reunion, com es costumbre en los pancas.

Valoració:-3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris