Partly cloudy
  • Màx: 23°
  • Mín:

Balears al Corredor Mediterrani

Per mi ha estat una trobada històrica, la dels consellers d’infraestructures de Catalunya i les Illes Balears i la consellera del mateix ram de la Generalitat Valenciana, a la ciutat de València. Allò que és normal, que tres països que comparteixen tantes coses (començant per les interrelacions econòmiques), tractin entre ells, a les últimes dècades s’havia convertit en una autèntica raresa. Des de l’inici de la Transició, els òrgans de l’Estat espanyol han jugat a dividir tant com fos possible els nostres tres països, i han creat ficcions (assumides per una part important de la població, probablement) per impedir que allò que resulta normal esdevingués estrany i sorprenent.

Però sembla que el domini de la pesta blava s’ha acabat, i que ja hi comença a haver un tracte com pertoca. La relació normal entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears és la de col·laboració. La majoria d’intercanvis comercials es fan entre els nostres països, tenim una proximitat geogràfica elemental, i els ciutadans de les tres àrees tenen un tracte freqüent entre ells. Per tant, la manca d’interrelació política constituïa una anomalia d’unes dimensions extraordinàries.

També resulta extraordinàriament anòmal que tres comunitats dites autònomes que comparteixen llengua i cultura no facin tot el que puguin per donar-se suport per promoure-la. Des d’un punt de vista econòmic ho trob d’allò més elemental. Qualsevol editorial que publiqui a qualsevol dels tres països té interès a comptar amb un públic potencial de dotze milions de consumidors. I, en canvi, se’ns ha empès a adreçar-nos només a la parròquia més pròxima, a aquells que tenim a la vora, però a descartar tota la resta de potencials lectors en una mateixa llengua, que tots compartim.

Des d’un punt de vista estrictament econòmic, l’Estat espanyol constitueix un fracàs evident. Perquè és evident que el regne d’Espanya ha primat l’assimilació de les nacions sense estat per damunt de l’eficàcia econòmica o del benestar de la gent. Per això ha fet tot el possible, al llarg dels últims tres segles, per reproduir aquí el model de radialitat francesa. Tot convergeix a Madrid, tots els camins duen a la cèlebre Puerta del Sol, i qualsevol ciutadà té més fàcil, posem per cas, anar de Barcelona a Madrid o de València a Madrid que no de Barcelona a València. Mentre es facilitava la comunicació amb Madrid des de pertot arreu, es dificultava la comunicació entre aquells que tenen més intercanvis entre ells. Així, per exemple, no hi ha tren de gran velocitat entre Alacant i Barcelona, i l’Estat fa tot el possible, contra tiris i troians (que és com dir, bàsicament, contra la Unió Europea, que aposta sobretot per l’eficiència econòmica), perquè no es desenvolupi el Corredor Mediterrani.

El Corredor Mediterrani constitueix un projecte elemental: hi ha d’haver tren de gran velocitat des d’Andalusia fins a París, o fins a Milà (amb un ramal que es bifurqui més amunt de la frontera amb França). Es tracta, senzillament, d’eficiència econòmica. Però la política d’assimilació i de dominació que porta endavant el regne d’Espanya (i que, almanco aparentment, li és del tot consubstancial) prima aquests valors als d’eficiència econòmica. S’estimen més fer per manera de cohesionar l’incohesionable que no d’optar per una millora en les infraestructures que, ben segur, tendria un importantíssim impacte econòmic. Contràriament al que pensava Karl Marx, la ideologia està per damunt dels interessos econòmics. I, en aquest cas, ideologia i interessos econòmics van clarament en direccions contràries.

A les illes Balears també ens interessa que funcioni el Corredor Mediterrani, per poder treure millor els nostres productes, i per poder-ne importar en millors condicions. Aquí no tenim tren de gran velocitat que ens permeti accedir ràpidament a Europa, però sí que comptam amb grans dificultats –que s’haurien de solventar aviat- en relació a les comunicacions i a les infraestructures.

Per això pens que una de les tasques més importants que el conseller Marc Pons té al davant, juntament amb la de treballar conjuntament amb catalans i valencians perquè el tren de gran velocitat amb Europa sigui aviat una realitat (insistesc, tal i com volen les institucions europees), la tasca de sumar els nostres connacionals a fer pinya perquè la cogestió portuària i aeroportuària sigui aviat un fet a les illes Balears. Sense poder decidir sobre els nostres ports i els nostres aeroports, la nostra autonomia continuarà sent descafeïnada i sense fonaments sòlids. La primera reunió s’ha fet a València. La pròxima serà a Maó: bon lloc per empènyer en aquesta direcció.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Fore castellanistes, fa 20 dies

Castella es el cancer d'Europe: ser espanyol es une malaltie, no un honor, I encara quede per ectirpar-le definitivament de la nostre societat.

Valoració:2menosmas
Per Som una nació, som un país: de Salses a Guardamar., fa 24 dies

El mateix articulista no se'n tem que també ens divideix quan parla de tres països.

Valoració:10menosmas
Per Isabel, fa 24 dies

Molt bon article. Com sempre, en Bernat Joan encerta amb els seus comentaris a l'explicar el que més ens convindria a Catalunya, Balears i València per millorar la nostra economia. És una llàstima que es posin inconvenients al nostre progrés. Al llarg de la nostra història ja ens hem trobat molts cops amb dificultats de tot tipus. Sembla que els governs de Madrid estiguin cecs al no comprendre que això milloraria l'economia de tots. Llàstima que sempre persegueixin el dividir-nos, el no facilitar-nos la comunicació entre nosaltres. És clar, darrere s'amaguen altres intencions. Llàstima!

Valoració:13menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris