Avui he d'escriure un d'aquests papers que no voldria escriure gairebé mai. M'hi sent com forçat. Les tecles m'hi menen. Com si s'haguessin rebel·lat. No m'agrada escriure per obligació, però a vegades hi ha obligacions, morals, que hom no pot defugir. I hom les ha de fer sigui en forma d'article o sigui en forma de rap. Permeteu-me una prèvia. Just abans de posar-me a escriure he anat a la perruqueria. És femenina, o de dones, però amb mi, i  amb algun altre compromís, fan una excepció. Ens atenen quasi clandestinament, quan no hi ha ningú. Però avui he conviscut amb una dona que es tintava els cabells, ja ho sabeu les que hi teniu experiència, la cosa du un poc de murga. Quan he entrat parlaven de la sentència. No la d'en Valtònyc sinó de la de n'Urgandarín. Ja sé que el que s'esclovella sota la capa pluvial del tint no és significatiu. Una flor no fa estiu. O sí, que n'és. Quan a la perruqueria – de poble, de barri- una figura com n'Urgandarín cau en desgràcia i no desperta un enfilall de jesúsdéumeus quenon'hihapertant és simptomàtic d'alguna cosa. Si fóssim optimistes diríem que d'aquí a l'abolició de la monarquia hi ha una passa. Però també sabem que així com ha caigut del pedestal qualsevol trivialitat farà que s'hi enfili. Les masses, democràtiques i tot, tenen aquestes contradiccions. I si no, que ho demanin a Jesús de Natzaret. Ja em direu que era per complir el guió bíblic la girada de casaca popular, però va existir. Si més no ho diu la Bíblia.

El poble està com a massa cansat que li donin amb la maça i el cullerot. Mentrestant, n'hi ha alguns que viuen esquena dreta, braç sonant i orella fumant, que es deia antigament. Com la Infanta que no sap res; el seu home i quatre o cinc més de la corda. O com en Rato. O el president de Múrcia. Paguen justos per pecadors. O els qui tenen bo volen i els qui no, redolen.

Això li ha passat al pobre Valtònyc. Ho dic per als meus fans de fora Mallorca, en Valtònyc és un raper que ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per haver cantat un rap. Als ulls torts, orbs, estràbics... de la justícia era un rap irreverent. Més que irreverent, perillós. Atemptava contra la Corona. Aquesta mateixa que té un membre de sang blava que gastava amb una tarja que no sabia d'on en provenien els saldos ni qui la hi havia posada dins la butxaca.

No el conec de res, a en Valtònyc. Els meus fills me n'havien parlat alguna vegada. Pels seus comentaris deduesc que el mateix argument que ha servit per exonerar la infanta – si més no així ho  ha interpretat el poble: la ignorància dels fets- podria servir per eximir el raper de qualsevol culpa. Més m'atrevesc a dir: crec que era més conscient dels seus fets na Cristina de Borbó que no ho era en Valtònyc de les seves rimes. I amb això no vull dir que el raper sigui un il·lús. Ara bé, segur que no ho és menys que la borbona – amb perdó, no voldria ofendre la reialesa-.  Aprofit per fer avinent que si algú el vol seguir pel Facebook, ho pot fer. La perillositat amb què el considera la justícia – ho dic per la pena que li han posat- és inversament proporcional al nombre de seguidors que té. A ulls d'un llec té més possibilitats de fugir n'Iñaki, que viu a la dolça Suïssa, que no el raper de fugir o d'incitar una sedició o cosa semblant. Però els ulls de la justícia ja saben que llauren tort. Ho diu l'adagi: és més tort que sa justícia. Amb l'article salat, per ser més fidel a com ho diuen per Mallorca. Crec que els fets parlen per ells mateixos. No cal estendre's més. Si això afegim el que ha passat a Múrcia o a la mini condemna a Rato -que ja veurem si la complirà- queda tot dit.

I potser tot és impecable des d'un punt de vista jurídic. Però malament rai un país que té un sistema jurídic que permet aquests desgavells. S'ho haurien de fer mirar. O ens ho hauríem de fer mirar. Entre els comentaris llegits a la xarxa sobre el tema vull fer esment al de Francesc Aguiló, ex batle de Campanet. Reconta que en temps de la transició es varen castigar els militars democràtics, els de la UMD, mentre que es condecorava els membres de la Unió Militar Patriòtica, el nom canta per ell mateix. Preguntat un general del per què de la qüestió va dir sense embuts que aquests darrers representaven l'essència de la pàtria. Com n'Urgandarín, en Rato i el de Múrcia. En canvi, en Valtònic representa... L'oracle Cruyff ho tenia clar: No hase falta disir nada más.