Disculpau-me l'escatologia. Però buidar la bufeta és una cosa quotidiana i necessària. Ara bé, no sabem, qui sap si en un futur no gaire llunyà, serà una acció lliure i fora de l'abast de les urpes insadollables de la fiscalitat. No es pensin que faci bandera i defensa dels comportaments incívics que endossam a turistes ebris, ebris no turistes i d'altres peces amb poca o gens de substància a la mollera i carregats tots d'indecència supina. No, em referesc aquest acte tan quotidià i tan íntim de fer-ho a casa o als urinaris públics, amb tot el decòrum del món i procurant que no se'n vessi cap gota. He dit, per si no ha quedat clar, que actes com aquests no sabem si en un futur seran lliures, o la mà urpa del Montoro de torn farà les estimes necessàries i, trimestralment, com qui fa la declaració de l'IVA, haurem de retre comptes dels rèdits de les nostres excrecions urinàries, que mirau per on, rimen amb urticàries, com les fiblades d'hisenda.

Dic tot això perquè segon resen els informatius, en els petits espais per a l'esperança. És a dir, aquells minúsculs llocs que queden buit si es descompten els blocs dedicats a la corrupció; als funambulismes legals de la fiscalia – ara serveix per incriminar la societat civil, la famosa fiscala de Barcelona, ara serveix per eximir “presumptes polítics corruptes” – al lector no li caldrà  ajuntar les lletres majoritàries de la seqüència fònica per endevinar de quin partit polític són; o també a les barrabassades de Trump o les amenaces continuades, per part de qui gaudeix – ella i els seus- de pensions oneroses,  contra els que en cobren o aspiram a cobrar-ne una que sigui mínimament digna. Entre tanta fel informativa i no sabem si per cercar una nota de color, a la web de la CCRTV, s'informava de la notícia següent: l'orina serveix per produir electricitat.

Se'n van fer les primeres proves a un festival a Glastonbury on els elements masculins – és una qüestió de facilitat a l'hora de recollir-la-  dels 170.000 presents contribuïren amb la seva orina a alimentar uns tubs fluorescents que il·luminaven els serveis. És veu que també poden produir energia per carregar mòbils i altres ormejos per l'estil. Ara bé, no és tot tan fàcil. L'enginy que obra el quasi miracle se'n diu pila microbiana. Aquesta línia d'investigació compta amb la benedicció espiritual i crematística de la fundació Bill i Melinda Gates. Porta també el segell del centre de BioEnergia -ho escriuen així- de Bristol.  Ara bé, sembla que l'enginy només anirà destinat per pal·liar les necessitats primàries de l'anomenat tercer món. Per  fer una miqueta més lleugera la seva misèria. Perquè puguin defecar amb una mica de claror. Com aquelles cuinetes solars que de tant en tant, com un espam propagandístic – o com s'anomeni- et flaixegen per la pantalla de l'ordinador.

Bé, tal vegada serà la nostra sort. Que sapiguem que existeix però és com una mena de terra promesa. S'imaginen com seria el món de diferent si la tecnologia aquesta s'aplicàs als cotxes, per exemple? Quants usuaris tendríem que, aturats a la vorera de la carretera, emproen el membre viril dins el forat del combustible? Quants de nosaltres no seríem convidats – suplicats- a dipositar les nostres miccions dins dipòsit d'altri? I les bromes fàcils de no trobar-se-la o de no endevinar el forat, enmig d'un embús de trànsit. No podria a la llarga afectar el decòrum de tots plegats? I què passaria si hisenda se'n temés? Així com han posat un impost al sol, posarien taxa a les nostres miccions i això ja seria la major de les nostres desgràcies. I no només un impost a l'orí, sinó també a la matèria primera per orinar, l'aigua, cosa que seria, quasi literalment, afegir al banyat. Hi sortiríem perdent tots. I no en parlem del problema que generen sempre aquestes gotetes escàpoles que s'alliberen de l'estretor del recipient i acaben sollant el trespol o l'enrajolat. Està bé que apareguin notícies com aquestes, encara que toquin una mica l'escatologia, per contrarestar la merda – ara no escatològica sinó pudenta- que ens empastifa a  tort i a dret. A més de ser una nota de color simpàtica ens dóna una certa fe en el progrés de la humanitat. Potser algú quan la va llegir va pensar que el món no estava perdut del tot. Tal vegada no.