Light rain
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

Funcionament institucional i democràcia

El sistema democràtic es basa, entre d’altres pilars, en la independència dels diferents poders. Des de Montaigne i companyia, se’n sap alguna cosa, d’això. I qualsevol que, al llarg de la Història més recent, ha intentat redireccionar els principis democràtics ha acabat inventant quelcom que ha funcionat rematadament pitjor.

Juntament amb la independència dels diferents poders, hi ha un principi que mai no s’ha de perdre de vista: la sobirania resideix en el Parlament. El poble té la seua expressió més directa, a trravés dels seus representants, en aquesta institució, amb capacitat per legislar. En relacions asimètriques com la que pateixen les illes Balears, la capacitat legislativa del propi parlament es veu minvada, perquè hi ha un parlament estatal que teòricament s’hi troba per damunt. Però això no altera gens ni mica que al Parlament de les Illes Balears hi hagi la representació sobirana de la voluntat popular de la gent de les nostres illes.

Per això entenc que constitueix una manca d’enteniment de com funcionen (o com han de funcionar, en un sistema democràtic, les institucions) el fet que algú, com ha fet l’expresidenta Huertas, acudeixi als tribunals per intentar dirimir qüestions estrictament parlamentàries. Les situacions que es donen als parlaments són volubles i canviants. I només existeix una manera clara de mesurar qui ens ha de representar al màxim nivell i qui no, qui pot fer govern i qui no. I aquesta mesura la marquen els suports parlamentaris. Qui té suports parlamentaris per ser al capdavant del govern o del parlament està legitimat per ser-hi. I qui no en té no pot intentar resoldre aquesta mancança a través d’una ingerència (que seria del tot inacceptable) per part dels tribunals.

En la mateixa línia, entenc que van totalment errats d’osques els que pensen que els tribunals poden imposar, posem per cas, què es pot discutir i què no es pot discutir en un parlament. Ho estam veient en la ingerència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el funcionament del Parlament del Principat. A través de quin estrany i estrambòtic mecanisme un tribunal pot decidir sobre què han de parlar o han de deixar de parlar, els representants de la sobirania popular? En un parlament es pot decidir, entre d’altres coses, canviar la legislació vigent. Si no existís llibertat de discussió als parlaments, es podrien clausurar tots. Però no hi hauria mai canvis legislatius. De manera que seria impensable qualsevol progrés humà.

He llegit, també, amb notable astorament, que un tribunal ha decidit suspendre la participació de l’ajuntament de Reus en l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). La majoria dels regidors reusencs varen votar a favor que l’ajuntament fes part d’aquesta associació, però els quatre representants de Ciutadans (quatre de vint-i-un, si no vaig errat) varen portar la qüestió al jutjat i hi ha hagut un jutge tan matusser que els ha fet cas i que ha dictaminat l’ajuntament reusenc de quina associació pot formar part i de quina no. Portat a l’extrem, no fa falta que s’elegeixin més regidors: que governin els jutges (que no els ha escollit ningú) i s’ha acabat el bròquil!

En relació al cas de Catalunya, de la mateixa manera que és elemental que ningú no pot presidir un parlament si no compta amb el suport majoritari dels parlamentaris, no ho és manco que ningú no pot esgrimir legislació vigent contra una voluntat popular majoritària. I que, quan la societat està dividida sobre una qüestió, no hi ha manera més clara i neta de saber què s’ha de fer que demanar-ho directament a la gent. I que sigui la gent la que acabi dictant sentència. Esgrimir la legislació vigent en contra de la voluntat popular majoritària pot funcionar durant una temporadeta, però, a la llarga, no s’aguanta enlloc del món.

Atenent a aquestes qüestions elementals, no puc entendre l’emprenyada de n’Ana María Magaldi, fiscal en cap de Catalunya, perquè va ser escridassada a la sortida d’una de les sessions del judici contra en Mas, n’Ortega i na Rigau. En una esperpèntica roda de premsa va dir que va en el pack dels polítics que la gent els escridassi, però que ella era “l’estat”, i a l’estat no l’escridassa ningú. On s’és vist! Qui ho diu, que la gent no pot escridassar fiscals i jutges i que, en canvi, sí que pot escridassar tranquil·lament els polítics, democràticament elegits? Mentre no entenguem el funcionament institucional –i ja es veu que no l’entenen ni les més altes instàncies – l’exercici de la democràcia es trobarà contínuament en perill.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per escardapenyes, fa devers d'un mes

Només hi ha dues normas que no es podan tocar ni negociar, perque qualsevol forma de convivència parteix d'elles ; les de llibertat i d'igualtat.
Aquestes dues normes sòn les que ens permeten debatre totes les altres.Debatre sí, judicis no.
Si no exigim respecte a les decisions dels nostres representants i per tant le nostre pròpia opinió, estem reconeixent la nostra invalidesa per pensar i estem rebutjant el nostre dret a votar, ( cap jutge ens pot pendre aquest dret ) en democrácia s'enten, perque si fos així estaríam destruint la nostra própia democràcia.
La democàcia només existeix gràcies a la voluntat del mateix poble de fer-la existir. No perque ho digui un jutge o un fiscal.
Salut i repùblica, cada cop més aprop.
O.K. Bernat, sense estridèncias, peró desmuntant les mentidas del fatxòrum esppanyol.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris