Partly cloudy
  • Màx: 23°
  • Mín:
20°

Qui dia passa, anys empeny

Les canòcies que ha hagut de passar una coneguda, afectada d’una malaltia degenerativa fulminant, per poder accedir a l’ús de la targeta d’aparcament per a persones discapacitades, m’han fet pensar que les queixes recurrents, per mor de la burocràcia administrativa, són certes. Si hagués de contar, fil per randa, tots els tràmits, les dificultats que ha hagut de sortejar aquesta coneguda, no em bastaria l’espai que dedic a escriure aquest article. El relat de la feta també m’ha convençut que convendria millorar la formació dels treballadors i seleccionar més professionals del treball social.

Tenim la impressió que la burocràcia —dèficit de solucions pràctiques— ho és per dissimular la manca de dotació de recursos públics. Altrament, quin sentit té que una persona diagnosticada que pateix una incapacitat motora sobtada i evident, hagi d’esperar sis mesos perquè li facin una prova de verificació, si vol obtenir un permís especial d’aparcament? En el cas que tractam, ens hem trobat amb pràctiques que, en realitat, desatenen més que no acullen. Duplicitat de competències, excursions d’un centre públic a un altre d’una mateixa administració o encara i tot d’una administració a una altra, errades informatives i ambigüitat displicent que obliga l’administrat a fer tràmits de perquisició pel seu compte, per exemple.

De vegades podríem pensar que la manca de dotació pressupostària, del  mal finançament del qual tant es queixen els polítics —però que mai no arriben a arreglar—, obliga les administracions a enginyar tècniques dilatòries per tal de fer veure que treballen i procuren solucionar problemes; justificar, per tant, l’existència de càrrecs i remuneracions. El problema quin és, si no tenen doblers; que no en cerquen on pertoca o que tanmateix saben que no en trobaran mai perquè el sistema que administren no en permet el subministrament?.

D’entrada, la teoria social la tenen ben estudiada, és impecable. La normativa sol dir que regula les condicions bàsiques que garanteixen la igualtat en l’exercici dels drets a la promoció de l’autonomia i l’atenció a les persones, etc. Els problemes, naturalment, arriben en el moment de l’aplicació. I quins són, els problemes?.

La congelació salarial que pateixen els funcionaris públics cerca, també, desincentivar, desacreditar la funció pública —a banda de guanyar l’estalvi de calerons—, tot i que sempre hi ha professionals que posen la responsabilitat per endavant, tal com es va demostrar la passada legislatura, amb els mestres i professors de l’ensenyament públic. És per això que sovint comprovam que la societat civil, per tal d’exigir el compliment de la llei, s’ha d’organitzar. Doncs sí, protesten perquè molta gent quan ha d’accedir als serveis socials públics, quan ha de menester sol·licitar les prestacions legals, es troben amb mil i un problemes, sovint de caràcter burocràtic. Un clàssic és la privatització de serveis —ara els buròcrates en diuen externalització—, o la creació d’empreses públiques. Estructura paral·lela de serveis per tal de guanyar eficàcia i acceleració, tal com prediquen.

Diferents associacions d’usuaris del País Valencià han denunciat que empreses públiques creades per la Generalitat, en temps del PP, provocaven problemes derivats d’un excés de canvis organitzatius, canvis de seus, contractació inadequada de personal —posterior a les preceptives promocions internes de funcionaris—, duplicitat de funcions, fiscalització jeràrquica perquè ho posa la llei —privatitzen el servei però la darrera paraula la té l’administració—, burocratització que arriba a tal extrem de desordre i ineficàcia que, de vegades, la resolució d’una petició torbà anys.

La penosa espera d’un tràmit qualsevol es pot trobar amb el silenci administratiu. En aquest cas, qui calla denega o fa córrer el temps, tot el que sigui possible. Sovint acaben els terminis sense resolució i és llavors que entre en escena una figura burocràtica anomenada dret retroactiu. Per una banda hi ha la llei, però per l’altra hi ha els governants. El dret retroactiu té un inconvenient afegit; hom ha d’haver acreditat que ha fet la despesa inversora que ha hagut de menester la persona depenent. En aquest cas, les rendes més baixes són, com sempre, les que pateixen les pitjor conseqüències. De vegades s’ha arribat a l’extrem que l’endarreriment administratiu obliga un parent o altre a haver de deixar la feina, per atendre la persona afectada.

L’estricte sistema d’incompatibilitats sí que l’apliquen àgils. Tant pel que fa a les prestacions econòmiques, com als serveis directes; atenció domèstica de professionals, accés a places de centres ocupacionals o els denominats centres de dia. En aquest sentit, molt sovint els decrets que desenvolupen les lleis en comptes de sumar, entorpeixen i perjudiquen. Reunir la quantitat de paperassa, el tràmit de la documentació que requereix l’accés al servei, té també l’objectiu de desincentivar perquè, molt sovint, no atén necessitats específiques: els qüestionaris són molt tancats, no preveuen l’excepcionalitat. Una imposició restrictiva que fan inviables les polítiques socials efectives.

Amb el pretext de la crisi econòmica, les administracions sovint incentiven, dissimulant, l’accés a pagues minses com alternativa a la prestació d’un servei. Aquest sistema surt a compte perquè estalvia a l’administració inversió de recursos amb costs superiors, però afecta, sobretot, famílies en situació laboral precària i amb menors ingressos econòmics. Totes aquestes maquinacions administratives, un simple resum, són una manera de boicotejar l’aplicació efectiva de la llei; desanimen els administrats, els creen la sensació de desesperança i provoquen una càrrega familiar extra per a la gent que més dificultats té en haver d’encarar la vida diària. En això consisteix el que els polítics anomenen complir amb les previsions del dèficit públic; en invertir el mínim que puguin i de la pitjor manera possible.      

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris