Supòs que aquest títol mereixeria un suspens flagrant en qualsevol escola periodística. O, més ajustats als nous temps ja caducs, un necessita millorar a una optativa de secundària. Un despropòsit d'incompetències bàsiques, vaja!, però així i tot m'he decidit de posar-lo. Mandrós i escèptic, l'explicació de l'embarbussament em durà mig article. Sé que tampoc no som gaire original. Ja en el segle XV tant Ausias March “Verge no sou perquè Déu ne vol Casta” com Roís de Corella al poema  “ A Caldesa” juguen amb amb la polifonia semàntica del mot casta. Un mot, que potser ara convé treure'l a rotlo. Al rotlo de la plaça, aquest cap de setmana que el braus dialèctics tendran una aferrada, no sabem si triomfal o fratricida,  a Vista Alegre. No sé si deuen ser els símptomes precongressuals els que han alçurat les hormones – no sempre ingènuament dialèctiques- dels que varen néixer per no ser casta i per  a combatre la casta, però que es comporten amb els mateixos vicis -quasi- que l'ancestral casta. Primera part del títol mínimament explicada.

No avançarem esdeveniments i potser, així és el meu desig, que els morats -no confondre per interposició lèxica amb els blaus- surtin de la plaça per la porta gran, joiosos, damunt els espatlons dels seus ideals, amb la rialla trencada al rostre i, en cada mà, una orella de dignitat i confraternació. Però els auguris no són precisament aquests. Ni els auguris ni els precedents.

Basta veure l'espectacle del binomi Xelo- Baltasar Picornell – Balti per als col·leguis- . Una expresidenta del Parlament, l'altra futur president. Na Xelo, ja n'hem parlat bastant, ha hagut de sortir per la porta de darrere, enfurismada i amb la coa i alguna cosa més entre les cames. Si l'hàbit no fa el monjo, per molt que es posin la capa morada no deixen de ser persones venals i venials, que arrosseguen les seves pròpies passions i els propis vicis. No en parlem més del tema. Si la dita diu, ja veurem on es colgarà en gelat, mutatis mutandis, podem dir ja veurem on s'asseurà na Xelo – al Parlament- i amb qui s'alinearà – amb el vot- la majoria de les vegades. Els lectors, si hi posen messions, faran bé de posar la fitxa a la casella dels interessos particulars de na Xelo – legítims però espuris alhora- més que no a la casella dels ideals per als quals es va presentar.

També serà de veure si en Baltasar és la persona idònia per ocupar la presidència del Parlament, amb la dignitat que el càrrec requereix – i no ho deim pel seu aspecte físic de Messies-. Encara que no vulguin ser casta, sí que han de saber distingir que una cosa és la Institució i una altra cosa són les quimeres personals, els particularismes. Saragata hi ha hagut volent posar mal, sobretot a la diputada de MÉS, Fina Santiago, atribuint-li unes paraules que ella no va dir. En Jarabo sembla que s'ha desdit i ha aclarit, misses dites, que no ha existit veto perquè en Balti – en Felanitxer castís hauria de ser Tasar- sigui president i aquest veto s'hagi produït per ser ferrer.

No sé si hauran triat bé o no el seu candidat, els de Podem. És una cosa interna dels morats i ells s'hauran de llepar els blaus si la cosa els torna sortir esguerrada. De retruc rebrà el Pacte. Per Marratxí, les coses no van millor que per la presidència del Parlament. Els cercles i els seus representants sembla que utilitzen estratègies de la vella casta – aquella que tant odiaven- per assolir més quotes de poder. Ja veurem com quedarà aquesta alçada de cul – la premsa se'n va fer eco – i si acabaran trencant el pacte de govern com han amenaçat. És veu que la dialèctica els va molt bé. O el xerratòrum.

En tot cas,  a mesura que passa el temps, aquesta formació política que va néixer amb intencions d'inaugurar unes noves formes de fer política va decebent expectatives. Empra les estratègies de la vella política, de la casta que tant odiaven. Si actuassin amb més capteniment – o amb més seny- és a dir d'una forma més casta – entesa aquesta com a manca de vici- segurament no engreixarien la casta que tant dejectaren. Vaja, que si no adrecen una mica el rumb duen camí de generar – Ciudadanos gairebé ja ho ha fet- una desil·lusió tan gran que l'única cosa que faran serà engreixar el bipartidisme, és a dir, la casta.