Overcast
  • Màx: 18°
  • Mín:
14°

Perdre el nord (i III)

Els dos articles anteriors els he dedicat a dos polítics, un pràcticament desconegut per nosaltres, Tage Erlander, i l’altre bastant més famós, Fidel Castro, i he intentat dibuixar el seu perfil polític i exposar les diferències quant als objectius i les estratègies seguides per cada un d’ells.

La reflexió feta als dos articles anteriors va ser motivada per les declaracions que feren diferents dirigents de l’esquerra realment existent (també se la podria qualificar d’autèntica) arrel de la mort de Fidel Castro que, des del meu punt de vista, han tornat posar de manifest la desorientació política i ideològica en què es troba. No descobrim res de nou si diem que l’esquerra  ha perdut el nord, però sempre esperam, o almanco jo, que aprengui del passat i no caigui una vegada i una altra en els mateixos errors. Doncs no, una vegada i una altra es manté, fort i no et moguis, en posicions que hauria d’haver superat  i que, en gran part, expliquen la feblesa del seu discurs, la poca influència social i cultural i, com a conseqüència, la  irrellevància política. Uns perquè defensen allò indefensable (falta de llibertats i drets) i els altres perquè ja no defensen allò que era defensable (l’estat del benestar), ens trobam orfes de referències d’esquerra.

Molts dirigents polítics, especialment de l’esquerra han pronunciat paraules de reconeixement i agraïment a la figura del líder cubà. Alberto Garzón d’Izquierda Unida va dir que Castro era un referent del socialisme i de la causa dels oprimits. Reconeixia la pervivència del seu pensament i exemple. En el comunicat oficial de la formació es diu que és un exemple revolucionari per tots els seus militants. Izquierda Unida fins i tot va organitzar una manifestació com a homenatge. Lluís Rabell de CSQP va afirmar que Castro era una figura lligada sempre als pobles que lluiten per la seva emancipació. Pablo Iglesias de Podemos va ser més ponderat a l’hora de jutjar la figura del governant desaparegut remarcant que durant el seu mandat hi va haver llums i ombres, però a la vegada va afirmar que Castro va ser un referent de la dignitat llatinoamericana i de la resistència sobirana. Les juventuts d’ER feren una piulada en el que es deia que Castro era una referència en la lluita contra les desigualtats, piulada que va ser posteriorment desautoritzadaper la direcció del partit. Finalment. Corresponen a Izquierda Unida i CSQP les valoracions més positives a la figura del dirigent cubà. Però no han estat les úniques.

La reacció de la CUP mereix un tractament especial perquè és l’exemple més clar de desorientació ideològica i d’hipocresia política. En primer lloc exposarem els antecedents. Dirigents de la CUP varen cremar fotos del rei i per aquest motiu foren cridats a declarar davant el jutge. Que quedi clar que em sembla un disbarat que per cremar la foto del rei, una persona pugui ser cridada a declarar,  i ja no diguem que sigui jutjada i sentenciada, però també ha de quedar clar la meva oposició a que es cremin fotos, banderes, llibres... Ja sé que era una acte simbòlic i que el que es volia manifestar és l’oposició a un estat monàrquic que vulnera els drets dels catalans..., però s’hagués pogut cercar una altra alternativa. I el dia 6 de desembre per fer evident el rebuig a la constitució, varen restar oberts els ajuntaments en els quals governa la CUP. Dos actes realment “revolucionaris i anticapitalistes”! (I em pregunto per què no es plantejaren obrir també el dia de l’Immaculada? No té l’església catòlica també un passat i un present tant o més repressor?) En aquest context mor Fidel Castro, el 25 de novembre. I, aleshores, què va fer la CUP? Els seus dirigents Anna Gabriel i David Fernàndez, varen tenir paraules d’elogi cap el líder cubà tot i remarcant alguns defectes del seu mandat. A assemblees de la mateixa organització es va fer un homenatge a la figura de Castro, és a dir, aquells que defensaren cremar fotos del rei i rebutgen la constitució de 1978, rendeixen homenatge a un dictador. Es pot imaginar un desbarat més gran? I per rematar la jugada, la dirigent  Anna Gabriel va assistir a La Habana als actes d’homenatge, juntament amb Juan Carlos I. Aquí un dels dos sobrava o tot dos, però el que sembla fora de tota lògica política i ideològica és la presència de la dirigent de la CUP.

Exemple, model a seguir, lluita per a l’emancipació dels pobles, revolucionari, són termes que s’han utilitzat per qualificar a Castro. Mare de Déu Senyor! (i això que em considero ateu). A quin segle ens trobam per haver de sentir tants desbarats! Algú pot creure que Fidel Castro és un exemple, un model a seguir, un revolucionari? Es pot afirmar seriosament que a Cuba hi ha hagut una revolució socialista?

Les reaccions a la mort de Fidel Castro podrien considerar-se com a anecdòtiques, però no ho són. En realitat són la manifestació més clara del bloqueig ideològic, polític i estratègic del discurs de l’esquerra autèntica i realment existent. Ideològic perquè està massa lligat a una part de la tradició representada per Marx, Lenin, Mao i Castro (i dir d’aquests tres últims que són revolucionaris és una burla al sentit comú) com si aquesta tradició esgotàs el pensament d’esquerres; és també polític perquè no és capaç d’oferir un model de societat adequat; i en conseqüència és estratègic perquè no sap quina és la via més adequada per arribar-hi.  Per això he volgut recuperar la figura del suec Erlander.

Del que es tracta és de construir una societat més justa, més igualitària a on no es discrimini per cap raó, on cada un tingui oportunitats per desenvolupar les seves capacitats i pugui dur una vida digna. D’aquest tipus de societat no n’hi ha hagut mai i probablement no n’hi haurà mai. Però algunes s’hi han acostat, encara que d’enfora. Bé, doncs, des del meu punt de vista, la societat que més s’hi ha acostat ha estat la societat nòrdica del benestar. Recuparem el nord.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris