Light rain
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

Salvatge vol dir Zulú

Aquesta és una entrada del pintoresc, per no dir esperpèntic, diccionari diferencial valencià-català. La cosa no tendria la més mínima importància si no fos que el seu emèrit autor – evidentment, sense cap estudi filològic més que el que atorga la mala bava blavera i altres perversions- ara ha estat enxampat i catalogat com a treballador zombi. Segons conten les cròniques, l'exemplar treballador havia fet el sacrifici d'anar a fitxar cada dia, matí i tarda, entrada i sortida,  a l'ocupació que pels seus mèrits li havien endollat. Mèrits que no eren altres que militar dins el blaverisme més actiu. Va anar a parar a aquest lloc tan egregi i discret, l'arxiu general i fotogràfic de la Diputació valenciana, perquè va ser excomunicat del seu antic lloc de feina. I com que d'un arxiu es tractava, amb documentació que ell s'imaginà quasi confidencial, ell guardà al màxim la discreció, tant que, com ara s'ha descobert, no hi apareixia físicament. Aquest premi de consolació li va arribar després d'una forçada reconversió. Abans ocupava el càrrec de Cap de Publicacions de la Diputació però fou destituït quan es va fer públic que a casa seva regentava un prostíbul masculí. Ell mateix va admetre que gestionava el pis i també la publicitat del negoci. Massa turbulències per a aquest heroi faller i, sobretot, per als seu valedors, gent que tallava el bacallà en aquells moments.

A més, de múltiples actes diguem-ne que poc decorosos, era militant del grup feixista radical violent Grup d'Acció Valencianista, entre els quals destaca  un escarx a David Rosenthal, lletraferit anglòfon el pecat del qual havia estat traduir el Tirant lo Blanc a l'anglès. També s'hi compta un doctorat de dubtosa moralitat, rebutjat per universitats de prestigi que el lector si en té curiositat trobarà informació documentada a la xarxa. No en parlarem més del xic perquè l'única cosa que farem serà fer-li un favor: engreixar-li l'ego superlatiu que la seva figura associa. Un ego que el va portar a col·locar un bust de la seva figura a la porta de sa casa.

Entre aquestes infusions de vanaglòria hi va haver un moment de militància activa a l'associació d'escriptors en llengua catalana, crec que en la seva branca jove i valenciana. Potser es pensava el Recio que allà hi trobaria – entre aquells joves pan i desinhibits- el fàcil accés al forat antesala del budell cular. Els seus intents foren en va, tot i la perseverança i l'ímpetu que hi posa en alguna trobada feta a Mallorca. Tampoc el seu ego desfermat hi trobà prou pletes per córrer, en canvi, trobà camp lliure en l'òrbita blavera, tot i que aconseguí, per exemple, ser entrevistat pel setmanari El temps. Un personatge histriònic i peculiar. El lector hi posarà l'adjectiu que cregui més oportú. Un personatge esperpèntic que en farà de les seves vagi allà on vagi militi on militi.

Pens que els personalismes, les vanaglòries i altres xacres humanes són inherents a les persones i aquesta mena d'adn comportamental no varia si canvia la militància de la persona. Simplement en alguns ecosistemes hi troben millor aixopluc. El personatge m'ha fet pensar en un altre que du gairebé quatre mesos en la punta d'un iceberg entre turbulent i penós. Ens referim a Xelo Huertas i la seva dama de companyia na Seijas. Ex, entre altres coses, diputades de Podemos a les illes Balears. L'ex també presidenta del Parlament Illenc, que no va tenir cap mena de rubor ni li va produir gorradura ni altres picors anar del bracet amb el PP. Recordem el dinar amb en Vidal o la connivència amb els membres del PP de la mesa per perpetuar-se en el càrrec i donar maceta als seus exs (PSOE i Podem). Ara després d'aquests espectacles trists i poc de veure, n'ha protagonitzat un altre propi de persona mal criada i aviciada que, a més, es creu imbuïda d'una veritat absoluta i revelada i que la pot preconitzar a tort i a dret. No contenta amb el lloc que se li ha assignat a l'hemicicle – servir al poble, paraula santa i dogmàticament invocada per justificar la seva sublim missió, no deu ser possible al costat dels del PP- ha optat per asseure's entre el públic. Qui merda envia pets espera, diuen a Mallorca. Esperem, pel bé de la democràcia, que la descomposició intestinal els duri poc, a les estugoses diputades, i entenguin que si cobren han de fer bé la seva feina. Cobren per servir al poble, no per donar carnassa pudenta als periodistes. Ni per alimentar la voracitat del seu ego. O el que és el mateix, per trobar un escenari endomassat on executar les seves potadetes.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ALM, fa devers d'un mes

Dubt que l'important poble Zulú pugui ser tractat, avui en dia, de salvatge. Això em sembla tan ofensiu com a inapropiat.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris