Partly cloudy
  • Màx: 23°
  • Mín:

Liberalisme illenc

M’alegra veure que és a punt de posar-se en marxa –segurament ho faran aquesta primavera pròxima- un think tank liberal i independentista, a Catalunya principat, liderat per David Madí i presumiblement dirigit (encara no l’han triat, em pens) per Carles Colomer. Es tractarà d’un think tank a l’americana, supòs que amb un estil i una manera de fer que aquí no ens és gaire coneguda, però que tant als Estats Units com al Regne Unit funcionen a bon ritme i fan molta feina (estic pensant, en el cas del Regne Unit, per exemple, amb Chatham House, per esmentar-ne el més destacat). He col·laborat asíduament amb una fundació d’aquestes característiques, del País Basc, la Sabino Arana (la fundació del PNB, molt orientada també a l’americana). En Madí i en Colomer, lluny de voler dissimular aquesta orientació per a l’esmentat think tank, pensen portar en Ron Paul, que en un temps va intentar disputar-li a Donald Trump el lideratge del Partit Republicà, per participar en la presentació.

A les Illes Balears no ha quallat cap opció que es digui liberal, encara que hi ha hagut alguns intents de fer-ne brotar alguna. Cosa que demostra, des del meu punt de vista, l’allunyament brutal que la política presenta en relació al conjunt de la societat. Perquè els eivissencs –i, per extensió, la majoria d’illencs- som liberals i tenim actituds que quadren amb la manera d’entendre el món pròpia del liberalisme.

Com a liberal va actuar el gran contradictori del nostre segle XX, n’Isidor Macabich, quan va contribuir amb les seues declaracions i els seus subterfugis a impedir que destacats republicans eivissencs patissin encara més el pes del règim franquista. Com a liberals actuaven el mateix Macabich i en Marià Villangómez quan, fent un peritatge lingüístic, traduïen “me’n fot dels militars” per “no me interesan los militares” (impagable anècdota que dec a Felip Cirer). I liberalisme buscaven a la nostra societat, perquè el liberalisme permet diversitat de costums i de maneres de viure, tota la tropa de hippies que varen venir a construir la seua Arcàdia entre nosaltres a partir de la dècada dels seixantes del segle passat. Com liberalment se’ls solia tractar.

Ens podem enorgullir que a les nostres illes hi hagin vengut a ressolar tantes persones amb una orientació sexual minoritària i no entesa a ca seua i que hi hagin pogut viure amb dignitat i amb alegria (tot i que no sempre han compensat aquest fet, per exemple, amb un mínim de respecte cap a la llengua catalana i cap a la cultura pròpia). I em fa ben content de poder retre un petit homenatge a la liberalitat de persones que, des d’una orientació ideològica radicalment diferent de la meua, m’obriren les portes, fa dècades, perquè pogués expressar les meues idees sense entrebancs. Gent com en Joan Verdera, de Diario de Ibiza, o com tantes persones que des de les Associacions de Pares i Mares varen propiciar canvis en l’Educació que potser no compartien ni s’esperaven.

I s’entén que a nosaltres ens costi defensar-nos davant una cultura i davant una manera de fer les coses que no ho és gens, de liberal. D’aquí, precisament, sorgeix el xoc nacional, de grandíssimes dimensions que patim a les Illes Balears (molt més contundent, més profund i més impactant que no, per exemple, el xoc nacional que es pugui observar a Catalunya o a Escòcia, per citar només dos països on aquest xoc és evident). Perquè contra la nostra manera de fer, la de la majoria dels illencs de dretes i d’esquerres, la majoria dels illencs religiosos i agnòstics, la majoria de catalanistes i d’espanyolistes, la majoria de conservacionistes i de desenvolupistes, hi ha la dels que senzillament volen fer callar els altres, volen impedir que cadascú pugui expressar els seus punts de vista i manifestar-se tal com és.

S’ha de dir que, lamentablement, solen aconseguir els seus objectius. Els illencs tenim tendència a arronsar-nos, a no voler molestar i, sobretot, a no entrar en bregues si no pensam que resulta del tot imprescindible i que ens hi jugam quelcom molt important. Com que no ens agrada entrar en determinades batalletes, els adversaris sempre ens les guanyen. I, a més, solen pensar que els hem donat la raó i que hem acabat acceptant que allò que deien ens ha convençut. No entenen res, per descomptat. Resulta molt difícil que es comprengui el nostre liberalisme si no es té al darrere el bagatge cultural històric de generacions i generacions que, per dir alguna cosa, no se saludaven després de la posta de sol com a manera de no ficar-se en els afers dels altres.

Comprendre aquesta societat passa per quelcom molt més profund que entendre i parlar català (requisit que, en qualsevol cas i en qualsevol societat, sigui la que sigui, donam per descomptat). Implica saber per què no es pot perseguir ningú, ni molestar-lo ni demanar-li explicacions ni humiliar-lo per res que hagi expressat des de la seua convicció i la seua consciència. Quant dolor s’hauria estalviat la Humanitat si aquesta manera de fer impregnàs la conducta de la majoria de la nostra espècie!

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per unaperaqui, fa devers d'un mes

Bon article, Bernat! Sempre et llegesc i me dona visió i enteniment en conceptes i situacions que, tot i que d'alguna forma intuesc, no puc explicar correctament degut a la meva manca de formació estructurada en aquests àmbits. Gràcies!

Valoració:0menosmas
Per t, fa devers d'un mes

xapeau¡¡¡¡¡¡¡

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris