Ja em disculpareu la incursió volguda dins un terreny de cards i polsegueres. Som a l'era amb pols i pallús, i qualque aresta. Començant pel títol – ambivalent- tant en el fons com amb la forma. Volgudament, que rima amb ambivalent. Perquè puristes o aprenents de lingüistes – una altra rima no forçada- comencin la cacera dels tres peus del gat. El món, com deia la cançó, gira i gira.

Tot pensant en els canvis pendulars vaig tenir un pensament que potser seria catalogat de sexista, si més no per als de sedàs prim. Inevitable i decorós, el pensament. Un amic, ja seixantí i jubilat, es queixa baixet baixet i d'amagat que ara els seus saludables passeigs estiuencs pels arenals dels nord-est de l'illa tenen una inflexió negativa en el seu coeficient de motivació. Ha notat – jo també- darrerament que la vista no s'engalana amb turgències femenines. Cossos esculturals, concordants amb el cànons grecs i altres mesures de gràcia- no en manquen estirades i estovades al sol, però allò que se'n diu una concessió libidinosa a les deixes del temps passat, més aviat escassegen. El toplees va a la baixa si es contrasta amb ulteriors estius ja amb regust de remots. No és que hi tengui res a dir, són coses de la mutabilitat d'hàbits. Simplement ho constata amb la màxima neutralitat de què és capaç no fos cosa fos acusat de sexista, cosa, com tots sabeu, no significa addicció al sexe – que en això ningú no hi té res a dir, sempre i quan no sigui obsessiva- sinó té l'amarga semàntica de ser discriminatori – suposadament- envers un sexe maltractat històricament.

Ara, coses efímeres de la mutabilitat- arrossegam tots aquesta mena de pecat original que l'hem de redimir a tothora i en tot moment. En el fons i en la forma. Així, hem hagut de sadollar el rebost del nostre vocabulari de paraules suposadament angelicals -ergo sense atributs sexuals, ni carnals- que frega la feredat i el ridícul espantós, començant, ni que sigui a tall d'exemple, per les diputades i diputats i acabant reunint-nos o fent tertúlia en la salsa del professorat (que no veig per què no l'han batejada per un mot molt més redemptor com podria ser sala de la professoreria).

Posades així les coses, aquests dies aprofitant l'avinentesa de Sant Antoni – dins la reducció folkloritzant on les gloses han quedat periclitades a l'entorn d'aquesta festa, com si abans, a Mallorca la glosa no fos present en cada instant de totes les vides-. Deia, que aprofitant les calendes santantoniesques a un municipi de Mallorca s'ha celebrat un concurs de gloses no sexistes. El primer, segons s'anunciava. La qual cosa vol dir que els organitzadors en quedaran tan pagats que l'any que ve hi tornaran. Què voleu que us digui, crec que se n'ha fet un gra massa. Víctimes potser d'aquest afany redemptori, maleït pecat original que ens fa caure en excessos purgatorials (de purga, s'entén).

Què és una glosa no sexista? Una composició que no parla de sexe? Que no parla del sexe femení? Què fa apologia de la igualtat de sexes? La regidora il·luminada – per la genial idea, no us malpenseu que ara la deject per ser femenina i suposadament feminista- ha declarat que fer gloses sobre dones sense reproduir rols sexistes requerirà una dosi major d'imaginació per part dels concursants. O no li replicaria jo. Potser en resultaran unes composicions floralesques fades una cosa de no dir. Seria com fer un concurs de botifarrons vegans, per exemple. Els xefs també hi haurien de posar molta d'imaginació per tal que uns  botifarrons fets de tronxos de bleda i  remolatxa capolada – perquè agafin un mínim color moradet- tenguin textura i gust del botifarrons tradicionals. Glosa és sinònim també de sexe, en tant que el sexe és procaç.  O com a mínim, n'és un dels ingredients fonamentals. No crec que un glosador que faci una bona glosa de sexe – encara que sigui explícit i en femení- ni tampoc els oïdors que en puguin tastar-ne les delícies de la seva imaginació siguin, per allò de la propietat transitiva, uns maltractadors de gènere potencials. Està bé reivindicar la igualtat de sexe. I sobretot practicar-la amb promiscuïtat. Ara bé, convendria que l'arbre ens deixàs veure el bosc i saber que no sempre una cagarada de la imaginació, per molt progressista que sigui, és un ou de dos vermells. Sí, un ou, encara que sembli sexista.