Dins aquesta societat viscosament aigualida – catalogar-la, per part meva de líquida- seria un insult a les eminències darrerament finades, hi ha persones venals i venials que no ens fa de res reconèixer les xacres que ens fan mortals. Crec que, lluny de ser uns paràsits exterminables, som útils – amb tota la modèstia que vulgueu- en aquest boldró de la societat que presumeix – pens en Xelo Huertas i en na Seijas- de recte, incòlume i immaculat. Vaja, com aquell qui diu, feim, gairebé sense voler-ho i molt anònimament, un cert contrapès.

Entre els meus vicis més confessats i confessables hi ha el de fer horeta -migdiada per als més canònics. Com que aquesta nirvànica hora coincideix amb el full time de rebre cridades telefòniques per oferir-te els més variats productes – darrerament, deu ser cosa de l'edat, proliferen les pòlisses de decessos- es produeix una col·lisió d'interessos. I com que no sempre pens o em lleu desconnectar-me literalment del món exterior he desenvolupat un sistema d'autodefensa que si bé no dissuadeix el personal per a futurs intents – si hi hagués una mena de RAI (llistat de morosos en termes bancaris) de potencials clients antipàtics potser m'hi inclourien- sí que els molesta gairebé tant com ells – cosa que és dir molt-  m'han empipat a mi. Una aplicació molt rudimentària de la llei del Talió.

L'arma no és altra que fer ús de la llengua catalana. La cosa requereix una certa perícia, gairebé semblant a un pescador a la fluixa. S'ha de deixar parlar un poc l'interlocutor procurant que no parli gaire i, sobretot, que no tengui temps d'amollar tota la lletania – oferta- que té interioritzada. En el moment oportú convé interrompre'l amb alguna frases de cinc o sis paraules evitant tant com es pugui els monosíl·labs. Vaja, que el subjecte en qüestió hagi de posar a prova les seves habilitats lingüístiques. Aviat, quan no poden seguir escenificant el seu monòleg et demanen si no els pots parlar en espanyol. Tu els  dius educadament que no, que sempre parles en català i que si no t'entenen és el seu problema. Normalment, la majoria s'enfada. Ho fan palès amb una penjada brusca, tallant-te la darrerà síl·laba de la teva frase o, millor encara, quan pretenen donar-te una lliçó lingüística heroica.

Aquesta setmana n'he rebuda una, de telefonada d'aquestes. Molt útil. En primer lloc perquè encara no havia començat a entrar en trànsit i, en segon, perquè m'ha fornit un doble exemple per usar a classe. Un ha estat per reforçar-los una de les propietats textuals, l'adequació. El pollastre en qüestió  - pens que en una altra vida degué ser torero frustrat- en el segon lance , m'ha dit Rafa, que és un apel·latiu que només concedesc a algun amic valencià per allò de la castellanització dels noms que han patit, però que en contextos normals em sol ser un poc molest. Al tio li vaig haver de recordar que no ens teníem tanta confiança com per adreçar-se a mi amb aquesta familiaritat. Si per referir aquesta part de l'anècdota als alumnes he hagut de fer un poc de tasca de contextualització, a la segona part no ha calgut. Ha caigut pel seu propi pes. Quan ha vist el mataor que no entrava al seu capot s'ha aturat i ha preparat l'estocada final. M'ha dit que entre jo i ell hi havia una diferència grossa. Ell parlava un idioma – li ha faltat dir universal, però ho pensava- i jo ho feia en un dialecte – de porquerets, també ho pensava, n'estic segur-. I així mateix li he pogut dir que li convendria anar a escola. Ha acabat amb un literal i en català passi-ho bé, bona tarda. Urticària aconseguida. Llàstima, ja ho he dit, que no existeixi una mena de RAI d'hipotètics clients abominables. N'ocuparia un lloc de privilegi. Ara bé, no em divertiria tant com a vegades em divertesc amb les reaccions que els provoc. Una estratègia més de resistència lingüística i de fer, humilment, un poc de pedagogia. El sociolingüistes tendran un paràmetre més per canar els usos lingüístics, si algun dia aconseguim que aquesta gent que ens destorba l'horeta se'ns adreci en català serà indicatiu de la bona salut de la nostra llengua. Mentrestant vogarem malavejant avançar.