Overcast
  • Màx: 18°
  • Mín:
14°

Ells Tom, nosaltres ingenus Jerry’s

No ens enganyem. Comença 2017 i poca cosa més. Cada any em toca observar una festa més postissa. Una celebració de pura inèrcia. Molts d'anys, dues besades i 'a puestos'. Sobre les dotze en punt, tots ens aixecarem i festejarem... No sé molt bé el que. Posarem els punys en alt en senyal de victòria, com si les nostres vides anessin a millorar més enllà d’una indefensa esperança. Al cap i a la fi, des de ben jove m'havien ensenyat a ser feliç durant aquest vespre. Un complexa humà involuntari desenvolupat a través de saber que no podem aconseguir el mateix durant la resta de l'any. La il·lusió de vestir de gala, dels tradicionals compassats dotze raïms i de la celebració de l'any nou és educada, ensenyada. Tampoc és qüestió de queixar-se d'un moment de general satisfacció, però sí d'analitzar el perquè de la mateixa. Ho sento, és una mania que tinc.

En general, ja no sóc massa de l'esperit nadalenc. Una vegada me n'he adonat de la manipulació que significa el goig real del nin, no he enyorat gens aquesta sensació que sí he pogut notar anys enrere. De fet, poques coses m'enlluernaven més els ulls que el dia dels Reis. Probablement, el moment més esperat de tots aquells anys. Llavors, qui s'atreveix a no fer creure als seus menuts que existeixen aquests senyors? És alegria per a tots. Per als nins per tema regals, per als pares per veure felicitat en ells i, també, per a uns que es solen oblidar en aquests casos: els Corte Inglés i derivats. Al cap i a la fi, el dia és una estratègia comercial a gran escala acceptada per la societat i difícilment evitable. I qui l'accepta és l'única que pot evitar-la. Estem xerrant, doncs, d'un brutal promotor del consumisme, del materialisme i d'una falsa emoció. A part, aquesta generalitzada atenció infantil en els dies ‘D’ despisten una de les més saludables essències de l’època: reunir la família.

Tinc la sensació que no és l'única celebració camuflada d'un pudorós fons de caire econòmic i d'un anhel manipulat cercador d’alegria. Per exemple, que celebro jo quan faig els anys? Fer oficial que sóc un any més gran que l'anterior? Vaja, que especial, no m'ho esperava. El festiu poc singular resulta un acontentament aciençat. Així mateix, d'altres festes no tradicionals de la zona com Sant Valentí o ‘Halloween’ són també una excusa per a passejar cofois. Sembla que a les grans potències els ha de sortir tot bé. Ells posen les trampes i nosaltres som els ratolins a la recerca del formatge.

En definitiva, penso que l'humà s'està empassant tots aquests embolics comercials establerts per qui s’ho pot permetre. Aquest, però, no té cap problema amb menjar del seu cuinat. A  més, saber que som desagraïts de manera natural és el motor de les constants celebracions qüestionables. Necessitam absurdes raons per a trobar alegrances en el nostre dia a dia. Per tant, les acceptam totes. Ingenus, consumistes o inconscients?...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris