Partly cloudy
  • Màx: 23°
  • Mín:

Tumultuosos al Consell de Mallorca

Regla de manual: mentre hi hagi pobles atropellats —colonitzats— també sempre hi trobarem, avinent, les qualitats del pària i les de l’arribista que baraten l’equiparació dels drets que tenen les persones per beneficis espuris. El principi de l’èxit o del fracàs, en aquest cas, el determina l’adhesió als tumultuosos. Si tot surt com està previst la llengua del poble indígena ha de perdre significació política; d’aquesta manera la vida pública i la privada, la dels indígenes, estaran contaminades per mor de la vulneració dels drets bàsics i, per tant, humans. Aquesta avinentesa no ho paga, per als gonelles.

Els gonelles adscrits creuen que la llei supedita, o a la resignació o la passió. Així mateix és un mal tema, haver de privar-se de ser mallorquins conscients perquè si ens hem d’afiliar a l’alienació social, la dels oprimits o la dels submisos, millor que sigui a la més presentable. És per això que no ens hauria d’estranyar que una part dels illencs assimilats, tal com volen els oligarques de Madrid, demostri indiferència per la política; tanmateix és comprometedora i s’exposen a fer empegueir. És segur que l’instint de supervivència orienta els renegats; els de la part delicada perquè pensen que la catalanitat de Mallorca és més obstacle que oportunitat i perquè les coses de la vida, si ha de ser agradable, són a mans dels governs reals. Els altres gonelles, els més desinhibits, partidaris del trull i també aborígens, saben que el poder tanmateix els guarda les espatlles.

Generalment llueixen un posat malcarat, gens sentimental, i el lligat que duen entre mans, renou a balquena —sembla que hagi de ser un fum de gent—, és de reducció complicada. Com que la gramàtica que prediquen no és d’aquest món, tothom que els escolta queda encantat, sense comprendre res perquè les explicacions són un poc massa aixecades. Amateurs, pel que fa al coneixement científic, no obstant sempre en tenen una pendent de dir, ni que sigui una confusió. L’estil dels gonelles és l’arqueològic, d’una tradició fantàstica que impressiona. Aparenten la característica de la inutilitat civil absoluta, però no reculen mai de l’escena, com si fossin hermètics, inhumans —o com si els seus adversaris haguéssim de ser, també per costum, la ineficiència personificada.

Propi d’una societat decadent, els gonelles fan el paper de desvirtuar la realitat, adherits a la divagació com estan, fins a convertir-la, inhàbils com són, en excessiva trivialitat: una llengua, la catalana, esdevé «baleá»; després de trenta anys de normalització lingüística aquestes coses encara passen. Vius però, no tot està perdut, perquè també és ver que allò que ha de ser trivial, precisament perquè ho és de més, esdevé ridícul i fabrica anticossos: el matusser desinhibit interpel·la, i empegueeix; impulsa contrarietats, sovint una mica avergonyides. Hi ha gonelles que només ho són en la privacitat de la llar.   

Una mescla d’orgull vulgar i d’ignorància, característica completa del gonella desbaratat; amb poca instigació en tenen prou. Transmissió desproveïda de referents històrics i culturals reals. No saben, sobretot els de l’escalafó pedestre, qui va ser en Joan Alcover —si coneguessin aquesta tradició tanmateix n’haurien de renegar—; ni allò que ens va ensenyar en Miquel dels Sants Oliver; ni per quins motius en Pere d’Alcàntara Penya va ser un referent per a tots dos. No saben res de res i com que ho veuen, que no saben res, mai no s’han pres seriosament el seu ideal. El que saben ben cert és que la seva convicció provinciana comporta alguns avantatges en contraprestacions. El gonellisme no és ni ideologia, és una opinió que s’alimenta de prejudicis i de persuasió previsora. Ha estat possible com a arma política, sense haver de bastir cap gran doctrina teòrica. Tanmateix hagués estat inversemblant, talment el «baleá» que mai no escriuen.   

L’ideal gonella cerca una assimilació, amb la justícia com a penyora. Principi totalitari, per tant. La història és prou coneguda perquè en política poques coses canvien. Espoliació econòmica i depredació del territori, corpus fundacional del colonialisme que ha de menester una estructura política, ara l’autonomia, i legitimació ideològica; en el cas dels gonelles hagués pogut ser Llorenç Villalonga, però l’autor de Bearn s’estimà més que Joan Sales li editàs el llibre.    

La Renaixença mallorquina va ser precària; així i tot el gonellisme no ho ha sabut aprofitar. Després, Costa i Llobera i Joan Alcover varen salvar la llengua. Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar no donaran tan a l’abast com haguessin volgut, però l’acabaren de blindar. Per part dels escriptors de «La Nostra Terra», no varen a ser a temps de completar la seva producció; Villalonga, atabalat i rancuniós, va sembrar en terra abonada. Anys després va vendre l’ànima a l’editor Joan Sales; en Jaume Vidal Alcover i en Baltasar Porcel aconseguiren esmenar errors perquè rescataren la part artística. Res; els gonelles, orfes de referents (solvents).

Avui en dia, quins empresaris hi ha al darrera de l’impuls gonella? Per què el gonellisme penetra millor en els estrats socials de nivell econòmic solvent i alhora entre els de l’escalafó pedestre? Hi ha renegats entre els empresaris de gran volada a qui no preocupa l’espoli fiscal perquè l’oligarquia política de Madrid els regala l’amnistia fiscal. Ja havíem fet esment a les contraprestacions. I els polítics que governen al Consolat de la Mar, què en pensen del tema, directament lligat al PP? Per exemple: si els ciutadans perceben un descens del prestigi de sistema autonòmic, aquesta depreciació afavoreix el gonellisme? La continuïtat d’aquest model regional —treure rellevància al conflicte lingüístic alhora que el català retrocedeix—, vol dir que no és propiciatori?.

Vius perquè ja hem dit que en política poques coses canvien. El govern del PP la passada legislatura va perjudicar el gonellisme perquè un cop accedeix al govern, la dreta fa la feina que li pertoca, allò que li han encarregat els principals, defensar les elits. Deixa la població desproveïda. La feina d’agranadors de les estores que fan els gonelles no basta per guanyar les eleccions. Ara, pel seu cantó, el govern de progrés, si decep, pot retroalimentar altra vegada els reaccionaris perquè els gonelles mai no són anacrònics; són com el ferro, eterns; iguals que els qui estan emparats per una teologia dogmàtica.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per T, fa 3 mesos

Per en Tia,es bord des comentari anterior,pensa si ets capaç,que entre el Sado i el sadomasoquisme,només hi ha una pasa.alerta,IDo.

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris