Per als qui no ho saben la jaia Xaloc és un personatge molt popular de les rondalles mallorquines. Una jaia és una persona vella, xaruga, arrugada, lletja. Vivia amb una germana tallada amb els mateixos patrons, na Bigalot. Segons la rondalla “tenien casera per vendre”. Na Xaloc duia les messions, na Bigalot era un poc aturadeta, tant que es xuclava els dos dits de la mà, fins que els arribà a tenir fins. Na Xaloc va ordir una estratagema per fer creure al rei, que cercava reina, que na Bigalot era una joveneta de 19 anys fina d'allò més, només mostrant-li els dos ditets llisos i lluents. El rei s'ho va beure fins que va arribar l'hora de consumar el matrimoni que es topà amb la repugnant feréstega realitat. Va reaccionar de forma primària i amb dues coces va enviar l'esposa a passar la nit damunt una llimonera, tota crucificada d'espines, previ bot no volgut ni desitjat des de la balconada nupcial. Però com que na Bigalot era innocent -no hi havia hagut el més ínfim grau de connivència amb la trama de la germana- i és un personatge de rondalla, va passar el que havia de passar: unes fades benèvoles s'apiadaren d'ella, dels seus crit i de les llagues i, cada una, l'obsequiaren amb un desig. El resultat de tot plegat -coses de la fantasia- és que es convertí amb una joveneta més garrida que el rei hauria pogut imaginar. El rei, en guaitar per la finestra i veure aquella trasmudança, volia abdicar i així com pogué rescabalà de greuges passats la pobre i alhora afortunada Bigalot.
La rondalla no acaba aquí. La moralitat no hauria estat completa. Na Xaloc, quan se'n va témer de la feta, incrèdula, volgué saber la fórmula que havia fer servir sa germana. Aquesta li digué que havia estat un fuster de vora palau que, amb l'ajut de la plana, havia obrat aital meravella. Podeu comptar que na Xaloc prengué hora per llego per anar a aplicar-se tal remei. El resultat ja el deveu imaginar. El fuster a força de ser pregat agafà la plana més grossa que tenia i li endossà unes quantes passades fins que li va fer retre l'ànima al Creador. Coses de les rondalles.
És molt sabut el tòpic que diu que la realitat sempre supera la ficció. Si hi havia una Bigalot dins el món de la política aquest tenia cara de Mariano Rajoy. Però, no per intervenció de cap fada, sinó per una miraculosa il·lusió òptica ha passat de ser un indesitjat a ser la cobejança del desig. Si abans n'Iceta trobava que no era no i que mai no es colgaria amb el PP – talment el rei pegà coça a la jaia- ara el troba de faccions agradoses. Conjuntament amb n'Arrimadas han celebrat el canvi d'actitud del govern central. I això sense la intervenció de cap fada ni fet estranyament sobrenatural. És veu de deu ser la lluna. O alguna cosa més senzilla però alhora inextricable. Perquè si fa no fa per les mateixes saons la nostra Xaloc autòctona – disculpau però ha estat una coincidència fònica no desitjada- na Xelo, la presidenta del Parlament, també ha passat de deprimir-se una cosa de no dir en sentir anomenar el PP a intentar maniobres de matalàs i alcova amb la dreta antany rància i corrupta. No només en el plenari ha consentit que el PP, sortint-se del guió, repartís estopa -de la demagògica, però estopa al cap i a la fi- vers n'Armengol i en Jarabo sinó que llavors no ha tengut el més mínim pudor de sortir de bracet amb el cap del PP local, Miquel Vidal, i compartir taula parada i conversa – coneixent el personatge és l'únic guió possible- verinosa.
I és que si hi ha un judici compartit de bona part de la gent que la coneix – parl de na Xelo- és que val més tenir-la d'amiga que d'enemiga. Tot val en les seves esperpèntiques potadetes i en les seves poc estètiques esperonejades. Potser es pensava, com na Xaloc, que la plana de Podemos li faria mudar – per a bé- la pell i les essències. El resultat ha estat, gairebé idèntic que el de la jaia de la rondalla. Una mort tan esperpèntica com llastimosa. Política, s'entén, la defunció. Esperem que sense gaires conseqüències. Polítiques, que d'això parlam.
