Partly cloudy
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
18°

Raons i follies... (i potadetes)

És un dels grans reptes de la humanitat: poder acordar Raó i Follia. El mestre Foix ho va immortalitzar en un vers. Coses de poetes, diran els amics lectors. Però ni tan sols ells, amb versos sublims o escarransits, han estat capaços de salvar el biaix que separa aquesta dualitat. Aquest biaix que ens fa mortals i, literàriament, corruptes. O el que és el mateix: incapaços de sostreure'ns de les nostres pròpies quimeres – que és una manera políticament correcta de dir de les nostres febleses- per assolir allò que seria just. I com que aquest terme és massa mal d'afinar potser ens hauríem de conformar d'assolir allò que és millor per a la Congregació – per dir-ho un poc que s'assembli al mestre Espriu- . De totes maneres, encara que no és un consol, això ja ho plantejava Plató d'una manera visible a través del mite de la caverna i que l'Evangeli ho va cristianitzar amb aquella frase de Jesús a Getsemaní: l'esperit és fort però la carn és feble. I el fet que el mal sigui més vell que el pastar no hauria de ser un argument per creure que mai per mai podrem resoldre aquesta divergència, que l'astigmatisme serà eternament perpetu. O com a mínim, fins que el desgel de l'Àrtic i altres apocalíptiques anunciacions siguin una realitat tangible. Hem de fer esforços, individuals i col·lectius, per defugir de la maledicció hobbessiniana i pensar que, si bé el biaix és insalvable sempre podem aconseguir que l'efecte òptic ens digui que hem avançat vers l'anhelada convergència.

Potser, agombolada per aquestes esperances – amb fonament, vull creure- de tant en tant una part de la humanitat – a vegades massa cegament o amb massa expectatives- confia en projectes, individuals o col·lectius. Convé tenir-ne, d'expectatives, però no convé mai perdre la vista la riba de la realitat i que aquests projectes estan protagonitzat per persones humanes amb bona voluntat però també amb xacres. Massa vegada són aquestes febleses, individuals, la part corrupta de la dualitat, allò que taca la impecabilitat dels projectes.

Un poc de tot això ha passat amb la irrupció de Podemos – amb qui la gent dita progressista li podia fer més o menys gràcia- o també, perquè no dir-ho, amb C's. Si bé aquesta darrera opció, ja sigui per la poca fe que ens despertava o perquè els joncs que configuraven la panera eren tan febles com vistosos, ja han mostrat el llautó arreu d'allà on s'han presentat.

Podemos, en línies generals, encara aguanta una mica l'embranzida, empesos, potser, per la fe i l'entusiasme. Però aquell edifici de cercles concèntrics, d'estètica quasi cumbaià, messiànica, comença a mostrar el llautó. I no pels, o només pels, atacs dels aliats de l'Ibex 35 – ja m'entenen- sinó per les fissures - contradiccions- internes. Unes fissures que provenen molt més per la vulnerabilitat – venialitat- de les persones que conformen el projecte que no pel projecte en si, que va néixer amb vocació d'immaculat. 

A vegades en política passa el mateix que en les relacions amoroses. Es té molta fe en la capacitat de mutació de les persones. Que les persones canviaran, que eren com eren perquè no havien conegut, fins al moment, la mitja taronja que els motivàs i els estimulàs el canvi. Greu error. Una mica ha passat amb na Xelo Huertas. Els de Podemos devien pensar que si era com era abans d'entrar en el camí de la bona nova era perquè les costures del PSOE l'encorsetaven i la feien anar malsofrida. Oblidaven els morats el temps d'idil·li amorós, de pa de noces, de la protagonista amb el PSOE, oblidaren que també hi va haver un temps de flors i violes i romaní, que tallava molt de bacallà a l'ajuntament de Marratxí i que, com una nina petita que fa potadetes quan li prenen la jugueta, ella, quan va guanyar el PP a Marratxí i va deixar de ser dama de confiança del poder, en comptes d'assumir la derrota dels propis i adaptar-se a les noves circumstàncies – passar de ser maça a ser murter- va iniciar una etapa laboral marcada per llargues baixes per depressió. Una manera hipocràtica de fer geniades d'aviciada. Ara li han tornat a prendre la jugueta – la subvenció al company Bachiller- i li pertoca, com abans, fer morros i potadetes, oblidar-se de la causa immaculada que l'ha portada a la primera fila política, oblidar la lleialtat al projecte i  votar amb els que abans li causaren profundes depressions. Coses de la poca raó i de la  molta follia per dir-ho a la manera de Foix.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris