Partly cloudy
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
23°

Una nova generació de sobiranistes demana pas

Aquest cap de setmana he gaudit del privilegi d’escoltar i aprendre de les ponències presentades a les jornades de debat “Un esborrany de país”, organitzades per les Fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró.

Moltes serien les aportacions a destacar per part d’una trentena de ponents sobradament preparats, els quals han analitzat el present i el futur del nostre poble en un hipotètic escenari d’autodeterminació. M’agradaria deixar constància inequívoca de la meva admiració pel gruix de les propostes presentades i centrar-me, a benefici del debat, en aquelles elements que me generen una lleugera discrepància.

Principalment, he de dir que la tesi del fet insular com a pilar de la reconstrucció de la sobirania segrestada el 1715 me sembla la constatació que l’espanyolisme sociològic ha triomfat. El projecte castellà de "divide y venceras" sembla haver tingut tant d'èxit que fins i tot nosaltres hem renunciat a allò de “diguem-li Catalunya”: Hem acceptat que la única nació política possible per aquells qui aspiram a desconnectar d’Espanya haurà de ser la nació emotiva, és a dir, l'illa. En aquest context, qualsevol referència a la nació completa – Catalunya - sembla un error tàctic del passat que cal superar.

Diguem-li relativisme pragmàtic; manteniment d’una ambigüitat programada per satisfer per igual al màxim de possibles votants; un cert populisme “filo-podemita” basat en la indefinició; reivindicació de conceptes líquids com “nacionalisme útil”; una concepció del sobiranisme que – diuen - podria ser, eventualment, independentista o no; o postures especulatives, disposades a rebaixar les nostres demandes sempre que l'Estat espanyol donàs a les Balears els mateixos privilegis econòmics que tenen avui Andalusia o Extremadura.

Potser aquesta manera de veure les coses sigui encertada i ens permeti augmentar la penetració social del sobiranisme i ens haurem de felicitar si s’aconsegueix aquest objectiu. Però hi ha una narrativa que ens defineix i que no podem abandonar. Amb el Principat i amb el País Valencià no ens uneixen simples interessos econòmics o altres consideracions de caire utilitarista. Tenim una llengua, una cultura i una història comunes. En especial, tenim una història de lluita i de resistència front a un adversari comú molt poderós (Espanya). Si no entenem que, com diu Albert Pont, l'objectiu ha de ser necessàriament la desintegració d'Espanya, si no entenem que nomes destruint Espanya podrem arribar a ser, si pensam que la lluita per reafirmar cada illa com a subjecte polític sobirà ens pot fer obliterar la troncalitat inqüestionable que tots som, ens agradi o no, catalans, aleshores no hi tenim res a fer, més enllà de guanyar – potser - eleccions i gestionar les misèries de l’autonomisme a partir dels roïssos que cauen de la taula dels castellans.

Guanyar eleccions és important. No en faltaria d’altre! Però me fa l’efecte que hi ha un “gap” entre els sobiranistes de la meva generació i els d’aquesta nova generació de joves que pensen el país des d’una certa especulació ideològica, des d'un possibilisme a curt termini, aparentment disposat a subordinar la defensa de la llengua, les arrels i la història a un hipotètic creixement social. Es tracta de joves politòlegs, acadèmicament molt qualificats, que ens expliquen que la gent que viu a Mallorca, avui, ja no se sent identificada “amb l'èpica de l'aventura cristiano-feudal  duta a terme per Jaume I” (potser d'aquí el feble interès a recuperar la Diada del 31 de desembre); que inventen gegants –molins fàcilment criticables (com un pretès identitarisme etno-lingüistic de perfil essencialista present en les generacions anteriors, que jo no he sabut identificar); que semblen patir una edípica necessitat innecessària "d'assassinar el pare" per tal de reafirmar-se.

No puc ocultar la meva inquietud davant aquesta forma de possibilisme de dubtosos resultats. Tanmateix, ells són el futur. Cal cedir-los la paraula i fer l'esforç perquè la reticència no sigui un obstacle per bastir un projecte d'acció política unificat, concret i capaç de resoldre les necessitats d'aquest país que no hem estat, encara, capaços d'identificar. Vull pensar que, per sobre de les diferències d'anàlisi social, trobam espais de confluència, perquè, a banda de pensar el país que volem, ens cal posar-nos, tots plegats, en acció.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente
Per Biel, fa 4 dies

"1923: La nostra parla
La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà.

Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares."

(Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012)

Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicenç Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III, Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduard Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Biel Majoral, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Forners, Joan Lladonet, Jordi Caldentey, Maria Antònia Font, etc.


Cadascun

d'aquests

és

un

feixista,

segons

en "Tià" fals.

Valoració:0menosmas
Per Tià, fa 5 dies

Balears, valencians, i aragonesos, sempre agermanats contra es feixisme pancatalanista.

Valoració:-5menosmas
Per El problema està a València, fa 5 dies

El problema en per què no li diem Catalunya està en els entestats en mantenir el regne de València com si a Castelló i Alacant el sentiment valencià fos majoritari, per això li diuen país valencià i no Catalunya del sud, aquest és el motiu pel qual ens veiem forçats a dir-li països catalans, per tenir contents als valencianistes, els mateixos que no li diuen mai català a la llengua que parlem

Valoració:6menosmas
Per Joan Capó, fa 5 dies

Volem reconstruir la Nació Catalana a partir dels estats catalans històrics: Regne de València (1238-1707), Regne de Mallorca (1229-1715) i Principat (988-1714).
Tots som catalans!

Valoració:6menosmas
Per No hi tens res a fer., fa 5 dies

Tianet!
Rentat´t qualque dia, que fas una pudoooor!

Valoració:0menosmas
Per "Joves sobradament preparats": ha, ha, ha!, fa 5 dies

A cada bugada perdem un llençol.

Valoració:0menosmas
Per Visca la nació catalana reunificada i independent!, fa 5 dies

Mallorca no és cap nació, ni Menorca ni Eivissa ni Formentera, ni tan sols l'arxipèlag en conjunt. Són parts de la nació catalana. Qui ens vol separar de la resta del territori català comet un crim de lesa pàtria; és a dir, ens perjudica greument a tots, tant als mallorquins com als menorquins, eivissencs, formenterers, barcelonins, valencians, rossellonesos, gironins, empordanesos, alacantins, etc.

Valoració:9menosmas
Per toilette., fa 5 dies

Fals. Sobren. I de iluminats, també.

Valoració:-9menosmas
Per Tolito, fa 5 dies

La clau la tenen els mitjans de comunicació. Ens falten mitjans de comunicació en català.

Valoració:13menosmas
Per Ramon, fa 5 dies

Amb tots els respectes, al "diguem-li Catalunya" d'en Josep Guia no hi hem renunciat perquè -per sort- sempre ha estat minoritari fins i tot dins el propi independentisme.

Valoració:-14menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris