Partly cloudy
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
18°

Rita, sempre rita

Sens dubte ha estat la notícia de la setmana. I la seva mort, sobtada, no ha estat exempta de polèmica i histrionisme. Com la seva vida! Passaré per alt la polseguera que ha aixecat el famós minut de silenci al Congrés i el dol institucional declarat per l'ajuntament de València. La mort la va sorprendre a ella i ens va sorprendre a tots. També els encarregats del protocol. O als assessors protocolaris. La mort, aquesta insana criatura que de tant en tant ens toca de prop, inesperadament, i ens omple de temor de la pròpia. Per això hom vol descarregar el feix de la consciència. M'ho explicava un amic, expert en cures pal·liatives, part de la seva feina consisteix a això: a ajudar a descarregar el feix. La morfina – em deia- fa la feina física. Però no només el client carontià vol alliberar-se'n sinó també els que queden. D'aquí que, ho puc entendre, hom no sàpiga ben bé com ha de reaccionar davant la pèrdua. Encara que sigui d'una enemiga política. I que no sempre és fàcil distingir – ni els que optaren per una postura o per l'altra- la persona humana de la bèstia política.

Rita amb la seva mort ha posat al descobert les misèries de la falla de la política. La feblesa que s'amaga rere el cartró pedra. I no ho dic pels contrincants polítics. Ho dic més aviat pels seus. Pels qui varen ser fins fa quatre dies els seus amics corals, els mateixos que ho deixaren de ser i ara, de cos present, ho tornaven a ser. La tractaven com si mai no l'haguessin foragitat de la guarda. Com la filla pròdiga que ha tornat com a per miracle de la santa amnèsia. I m'ha sorprès – o no m'ha sorprès tant, forma part de l'entremès- les dues direccions que han pres les seves reaccions. Per una banda la reacció d'atac contra els múltiples enemics sempre aliens: la premsa, la manca de presumpció d'innocència, els qui l'han atacada des de la divergència ideològica. Talment Quixots envestint molins de vent, han parlat de hienes, però han obviat que potser han existit caníbals, en aquesta història. Qui va destapar la presumpta corrupció de Rita? Per altra banda, la consideració de seva. Demostrada no només amb els atacs als altres sinó també amb lloances i complantes, com si els darrers mesos no haguessin existit. Segur que damunt més d'una consciència pepera hi plana el sentiment de culpabilitat d'haver-la feta fora del ramat (mai tan ben dit, bíblicament, parlant).

La veritat no sura però a vegades regalima – ni que en sigui un filet prim- per les costures humanes. Que no tot és cartropedra faller. I des del seu entorn s'ha dit o insinuat que allò que l'ha sotmesa a la pregona depressió ha estat l'oblit dels propis. Dels que ara fan  mans i mànigues per entronitzar-la als altars. Com pot sentir-se una dona que té el número 3 del partit a València, que ha viscut de la política i per la política? On eren aquells, que l'aclamaven abans, quan va caure en desgràcia? On són aquells que dijous 17 -sis dies abans de morir-, a la solemne inauguració de les Corts l'afusellaren amb la mirada de la indiferència? Ni tan sols una alçada de celles de cortesia, Són els mateixos que ara llancen les seves ires contra els mitjans de comunicació o  contra tothom que desritàs una mica?

La mort de Rita ha posat de manifest que la política  o -siguem sincers- certes praxis de la política – no de tots els partits- necessita màrtirs. Màrtirs metafòrics per fer veure que davall les estoretes no hi ha pols ni merda. Ni corrupció. Necessita decapitacions. Gestos entre amables i  tràgics. Aznar va necessitar el cap de Gabriel Cañellas, entre d'altres, per arribar a la Moncloa. El PP necessitava el cos arrovenc de Rita per netejar la seva imatge. Una immolació exemplar. Potser no esperaven que la cosa abandonaria l'esfera celestial de la metàfora i esdevindria una freda realitat de marbre. I ara vénen les llàgrimes. I les acusacions. La farsa farisea. La pirotècnia del plant.

Seria com un miracle que la política prengués pels caminals de l'ètica. Que s'abandonàs el joc del tot val. Del saqueig permanent per tirar endavant. No crec que la mort de Rita sigui exemplar en aquests termes. Els mateixos que ara la ploren demà l'oblidaran. Trauran un retrat d'ella als mítings – recordem que a les darreres eleccions estatals va ser arraconada pels seus- i en faran lloances hiperbòries. El rebombori de la seva mort ha fet un favor, mira per on, al PP i a qui va ser el seu company de partit i de bancalada al senat, en Bauzà. Després del seu adéu a la política ara ha amenaçat que vol tornar. I ha armat un bon sarau entre els seus. Només la mort de Rita ha mantingut aquesta mascletà local en un foc d'encenalls. Coses de la política!

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Josep Pagés i Canaleta de Cardedeu, fa 11 dies

LA MORT SOBTADA DE RITA BARBARA ,, Demostra con son de Falsos i Hipocritas els politics . JA que abans de morir , en el P.P. ningu pronunciaba el seu nom . CAP DEL P.P. La va defensar ni donar suport la ban abandonar a la seva Sort ja tu faras li debien dir . A Catalunya lo quel P.P. a fet en RITA BARBARA de abandonar-la no pronunciar el seu nom U FA CONVERGENCIA en la Figuda de JORDI PUJOL .. Ben igual Nomes que JORDI PUJOL Gracias a Déu no mort de un atac de Cor ...Els Diaris tambe tenen algu de Culpa de amargar la vida DE RITA BARBARA I DE JORDI PUJOL ... Pero esque es la seva feina dir lo que pasa AGRADI O NO ELS DOLENTS SON ELS PARTITS POLITICS Que abandonen als seus a la minima oportunitat ..con a covards

Valoració:0menosmas
Per Unaperaqui, fa 11 dies

Són uns hipòcrites de manual, a més de corruptes, tant els polítics del PP com els seus votants. Bé, la corrupció deriva fàcilment de la hipocresia. I no dic res nou.

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris