Partly cloudy
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
23°

Trump, el ‘reggaeton’ i les roques de Cala Deià

El desconcert regnava entre les grans plataformes d’informació. Donald Trump era el nou president del Estats Units i, a més, aconseguia un nombre de votants llatinoamericans molt superior al que es podia pronosticar. La raça havia estat sotmesa a infinitat de comentaris grossers per part del ja president i pareixia ser el factor diferencial en la seva contra. Discursos de l’estil “jueus votant a Hitler” o “són un sac d’ignorància” copaven les portades. De fet, no sembla una oda a la coherència afavorir a algú que et menysprea constantment amb la condició ètnica com argument per a fer-ho. El que ocorre és que me n’he adonat de que tal situació d’aparent contradicció em resulta més familiar del que voldria. I, per si fos poc, en un mateix àmbit en el que l’involucrar-me em permet observar una regressió més real del que un pot pensar.

El feminisme és un moviment social que promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres i denuncia tota desigualtat impulsada per una discriminació sexista. Clar, sona tan bé que qualsevol es puja i es demostra a ell mateix que és una gran persona. I és aquí on sorgeix el problema. Constants incongruències fruit de la inconsciència. En la societat adolescent, en trobem una per excel·lència: la febre ‘reggaeton’.

Més enllà de la capacitat analítica del receptor, la música és la transmissió harmònica d’un sentiment. El missatge pot ser còmic, melancòlic, agressiu, amorós,... Qualsevol és vàlid. No seré jo qui proposi uns límits dins aquesta meravellosa llibertat. La qüestió, però, és que el ‘reggaeton‘ i el ‘dembow’ estan aconseguint desmesurades audiències mitjançant lletres insistentment masclistes. Crida l’atenció que la llibertat que permet degradar de tal manera a la dona sigui la mateixa que denuncia cançons crítiques a figures concretes. Però, el més curiós de tot és la divisió per sexes de la pròpia audiència. Imaginem que les dones son els llatinoamericans i el ‘reggaeton’, Trump. Ja en sabeu la resta. És més, el percentatge majoritari del seguidor de la indústria indica que la dona és el sexe promotor. Vaja, lo que ve a ser un “tirar pedres sobre la pròpia teulada” de manual. Bé, això seria tirar roques de Cala Deià!

El públic defensa la postura d’indiferència davant el missatge de les cançons. És a dir, intenta separar l’inseparable. Els autors saben que mentre les lletres es camuflin entre la seva depurada  composició musical, poca gent qüestionarà el seu contingut moral. Realment,  per això funciona tan bé i sembla un comerç de inevitable tendència ascendent. Jugar amb el masclisme -m’agradaria dir ‘encara’- és efectiu i, mentre així sigui, hem d’evitar parlar d’evolució en temes de tal caire. L’evolució necessita més compromís. Alerta, això no significa que el seguidor sigui necessàriament masclista, però sí potencia de manera innegociable un material purament humiliant per a la dona. No val allunyar-se d’una realitat quan aquesta ens taca la reputació. Que cadascú es pengi les medalles que pot penjar-se, no les que voldria.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pancateo, fa 10 dies

Dice Jordi Pujol, el padre corrupto de nazionalismo:

El hombre andaluz no es un hombre coherente, es un hombre anárquico. Es un hombre destruido [...], es generalmente un hombre poco hecho, un hombre que hace cientos de años que pasa hambre y que vive en un estado de ignorancia y de miseria cultural, mental y espiritual. Es un hombre desarraigado, incapaz de tener un sentido un poco amplio de comunidad.

Y dice el presidente electo americano:

El mexicano es un violador, que nos quiere destruir.

La misma basura nazionalista, por eso los progresistas combatimos a los retrógrados. Eso es la dignidad. ¿Verdad?.

Valoració:0menosmas
Per Joan Antich, fa 11 dies

Quanta raó tens Lluis, aixo es lo que jo he dit sempre, amem si sa gent crea un poc de conciència d'una vegada!

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris